L’esperança dels innocents

En Pere Calders té un microconte anomenat L’exprés que més o menys diu així: “Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no havien hagut mai ni vies ni trens.” Durant la intervenció al debat sobre la qüestió de confiança, el bo d’en Miquel Iceta va pujar al faristol convidant el President Puigdemont a formar un govern a Espanya que permetés de trobar un encaix de Catalunya amb Espanya. Fins i tot va tornar a defensar una reforma federal de la Constitució espanyola! És potser el líder del Partit Socialista de Catalunya l’home carregat de maletes que espera el tren? No ho crec pas. Les hemeroteques, sempre tossudes com elles soles, ens recorden que les úniques encaixades que Catalunya va tenir amb Espanya durant els anys que va governar el PSOE van ser en el més pur llenguatge de la boxa. És a dir: el PSOE pegava i Catalunya s’ho feia com podia per anar aguantant bé els cops del contrari. I ell ho sap. Com ho sabem tots els que fa anys que anem pel món. Hi ha massa història escrita perquè uns i altres fem teatre i del dolent. Per tant, no cal que ens enganyem. Ni Espanya aconseguirà sotmetre Catalunya ni Catalunya assolirà la seva independència amb samarretes de setembre. Però la llufa de la conllevancia que Ortega y Gasset ens va penjar en el seu discurs davant les Corts republicanes del 31 ja no serveix. Farts d’anar “conllevant” cap amunt i cap avall, i finalment amb les màscares guardades a l’armari dels mals endreços, l’enfrontament obert fa que tothom sàpiga en quin equip juga. Si fa relativament pocs anys que el neologisme d’Ortega ens feia passar bou per bèstia grossa, ara que les cartes s’han posat damunt la taula el nostre futur com a país (és a dir, llengua, cultura i identitat) serà blanc o negre perquè el color gris entre tots l’hem decidit enterrar. Durant anys ens hem estat fent trampes al solitari. Tot i sabent que les vies i els trens només eren fruit de les nostres esperances, carregàvem maletes de bona voluntat i ens arribàvem fins a l’estació imaginada pensant que un dia o un altre el tren de l’enteniment havia d’arribar. Ni que fos per estrènyer-nos les mans en un llarg i entranyable adéu. Tal com fan els bons veïns.