El que es fa i el que es veu

Potser hi ha paisatges que s’hi assemblen però, pel meu gust, no n’hi ha cap que el pugui superar. Les Garrigues em té el cor robat. La barreja de pins, roques, plantes aromàtiques amb els camps d’oliveres i ametlles i les cases de pedra conformen una unitat que voreja la perfecció paisatgística. Llàstima, però, que la manca de sensibilitat en la preservació d’un paradís com aquest, hagi permès la construcció d’adossats i granges de porcs que, en part, han arruïnat alguns indrets magnífics i que, en altres països, haurien sabut preservar com un bé patrimonial. Què hi farem; ja sabem que no tot el mal vent ve de Ponent i que aquest país nostre que creiem perfecte també té pecats mortals. Dissabte, mentre els revolts em portaven fins a Bellaguarda, vaig tornar a tenir el mateix sentiment de magnificència. Feia tard però no vaig poder evitar parar el cotxe per olorar el romaní que festejava l’asfalt de la carretera. Enguany la població de Bellaguarda acollia el tercer encontre d’escriptors i crítics a les Garrigues. Un bon grapat de lletraferits ens reuníem per parlar i analitzar l’estat de la novel·la catalana actual: Francesc Pané, Antoni Dalmau, Miquel Àngel Estradé, Antoni Munné Jordà o Anna Villalonga entre d’altres, com jo mateixa, havíem estat cridats per l’estimat Àlex Broch, l’ànima d’aquests encontres. L’Àlex fa una feina immensa; amb la humilitat de la gent sàvia. Sense fer soroll, amb la modèstia dels senzills i acompanyat pels amics del Centre d’Estudis de les Garrigues, ha sabut bastir una gran tasca cultural. Mentre estàvem allà, reunits, parlant de literatura, pensava en la munió de gent valuosa, entregada, que tenim al nostre país i que gairebé bé mai no surten als diaris ni tampoc no reben cap reconeixement. Són gent que de ben segur no tindran cap carrer amb el seu nom, ara que, ben pensat i veient que massa vegades han etiquetat carrers amb noms d’indesitjables, potser no cal. Potser mai no podrem agrair prou la gran tasca d’aquesta gent. Durant una de les intervencions, algú es va queixar de la manca d’inversió cultural dels governs. En Broch va contestar que, precisament, encontres com aquests intenten neutralitzar la nul·la aposta que la política fa per la cultura. Mentrestant, però, tots aquests que poc o gens fan per la cultura, surten a les fotografies, s’emporten les medalles, reben honors, inauguren, tallen cintes i descobreixen plaques que porten el seu nom.