Història i memòria

Enguany, per commemorar l’11 de novembre de 1707, quan Lleida finalment va caure davant les tropes de l’avantpassat de l’actual rei espanyol, l’amic Pep Tort va ser convidat a donar la conferència. En el títol, “Memòria en construcció”, ja s’endevinava que aniria més enllà de la simple descripció dels fets històrics que ell com a historiador coneix a la perfecció. Una persona, com ell, compromesa amb la ciutat que estima i a la qual sempre ha servit amb entrega va saber aprofitar l’ocasió per parlar sense embuts. Va ser una llàstima que, a banda dels representants polítics que hi eren pel càrrec, fóssim quatre gats; perquè les seves paraules van marcar el camí que hauria de seguir la ciutat, el territori fins i tot, detallant un llarg llistat de deures que fa massa anys que dormen el son dels justos. No va ser, per tant, un discurs a l’ús, sinó que va parlar del passat però amb la mirada posada en el futur: idees, projectes, solucions i nivell intel·lectual. I per això hi va posar crítica constructiva des de la més absoluta veneració per una ciutat que alguns pensem que se’ns està esmicolant entre els dits. Mentre l’escoltava vaig recordar la coneguda estrofa de les Glòries de Lleida d’en Lluís Roca i Florejachs: “Desvetlla’t, ciutat adormida, perquè a ventura molt alta, ton esdevenir convida. Per a lograr nova vida, només un esforç te falta”. Cal, però, alguna cosa més que un esforç per desvetllar una ciutat que encara avui no ha sabut confegir el seu relat. I per aquesta absència de columna vertebral, es va navegant sense nord, donant pals de cec, elevant ocurrències a la categoria de projectes en majúscules i fent focs d’encenalls que no van més enllà dels titulars dels diaris de l’endemà. En el passat Lleida ha patit setges, destrucció i tota mena de desgràcies, però sovint, massa sovint, aquesta ha estat una magnífica excusa per amagar el cap sota l’ala amb allò tan conegut que “com hem estat terra de frontera, doncs ves, ja se sap”. Lleida ja no és aquella pobra i bruta ciutat dels anys 60, però cap ciutat ho és. Lleida té patrimoni, però n’hem destruït molt, diria que massa. Hem fet barris, per allò de recollir vots, però no hem sabut fer ciutat. No l’hem pensat. Li ho vaig escoltar una vegada al malaurat Jaume Magre i no podia estar més encertat: a nosaltres se’ns valorarà a partir del moment en què nosaltres ens valorem. I la ciutat segueix esperant(-nos).