El camí del riu

El plaer de passejar per la vora de l’aigua és comparable al vici de menjar xocolata. Ho faig sovint i el fet de viure a tocar del riu fa que encara em sigui més fàcil la passejada. Amb aquesta dèria que té l’administració de voler batejar cada racó del nostre paisatge, deu ser per allò que després es pot inaugurar, els marges a dreta i esquerra els han ungit amb un nom ben original: camí del Riu. El rètol explicatiu m’anuncia que el Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente, dins del programa Caminos Naturales de España, ha construït i pagat (1.087.539,80 euros) el camí del Riu que passa per la nostra ciutat i que té com a objectiu, segons el Ministerio: “La dedicación para usos senderistas, ciclistas y ecuestres.” Val a dir que el camí en qüestió és una autèntica joia que et va descobrint el millor dels paisatges. Quina meravella! Silenci, natura, aigua i aus que la festegen. Però, com acostuma a passar sempre, hi ha un però. Un si no fos... i a Lleida, malauradament, fins i tot tenim un banc dedicat a aquesta frase que t’impossibilita el gaudi de la felicitat completa. Els elements que conformen aquest camí del Riu, tanques, baranes, cartells, bancs i taules de fusta i senyalitzacions, presenten un estat d’abandó lamentable. Ai, el manteniment, la nostra xacra perenne, que no ens abandona mai! Construïm oblidant que després aquella infraestructura s’haurà de mantenir. El que és lògic, de sentit comú, en qualsevol país civilitzat, aquí resulta impossible. Una mena d’incapacitat col·lectiva que ens aboca a la desídia l’endemà mateix de la fotografia oficial. Les autoritats es fan la fotografia i després ja us ho fareu, que passen quintos! Però qui ha de fer el manteniment del camí del Riu? A qui pertoca aquesta responsabilitat? Sort en tenim, d’internet, aquesta magnífica eina que t’informa i et desinforma amb la mateixa igualtat de condicions. El web del Ministerio corresponent del Gobierno de España m’indica que “Los Caminos” els fan ells, però que ho fan en col·laboració amb altres administracions territorials que s’encarregaran a posteriori del seu manteniment. És a dir, segons el Ministerio, el manteniment és responsabilitat de l’ajuntament de torn. I en aquest cas, la Paeria de Lleida. Quan veig com pinten i repinten els bancs i els fanals de tota la vida a l’Europa civilitzada m’agafa una enveja!