El fangar amb corona

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears condemnant a una pena ínfima de 6 anys i 3 mesos el cunyat del rei espanyol i despatxant la seva germana amb una multa de la qual encara li hauran de retornar diners m’ha fet recordar el cas de l’Emília Soria, la noia de 28 anys que el 2013 va ser condemnada a dos anys de presó per haver fet servir una targeta de crèdit que va trobar al carrer per comprar aliments i bolquers per a les seves filles. Si comparem, fa una mica de mal als ulls, oi?

Al familiar reial se’l condemna a poc més de sis anys per haver saquejat la caixa de les institucions públiques de les Balears, València, Madrid i vés a saber què més, és a dir, diners públics, i a la jove mare, tot i l’error que no excuso, a dos anys.

Sembla que alguna cosa no lliga en aquesta justícia que sovint em sembla tan injusta. I és que aquesta família amb corona fa un tuf ben desagradable. Sovint he intentat raonar l’existència absurda de les monarquies, però us he de confessar que no me n’he sortit mai. I amb l’espanyola, encara menys. A banda que va ser el dictador Franco qui va situar la corona damunt del cap del pare de l’actual rei espanyol, la història ha volgut vestir aquella farsa que encara perdura amb totes les disfresses possibles: Proclamació, Restauració, Instauració, Jurament, aplicació mecànica de la Llei de successió; tot menys apel·lar a la veritat.

Les corrupteles dels Borbons han omplert pàgines i més pàgines als diaris, tot i que encara no sabem de la missa la meitat, com, per exemple, d’on carai prové la fortuna de l’assassí d’elefants. S’explica que quan el govern González va voler regular els regals que rebia la casa reial, diuen que Joan Carles li va trucar enutjat i li va dir: “Què voleu? Estic aquí fotent-me tot el dia i encara teniu la barra de demanar-me que renunciï als regals? No penso fer-ho.”

Veient aquest personal, no m’estranya gens que l’Undargarin pensés que, com a nou membre de la família reial, ell també tenia barra lliure per anar fent el seu pla privat. El que a casa en diem “anar fent un raconet per quan siguem grans”. De fet, és el que ens va aconsellar el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, oi? Un pla privat que compensi la “inevitable” rebaixa de les pensions. Doncs això.