Dies d'hospital

No hi havia pujat mai. Asseguda al seient de l’acompanyant, l’ambulància medicalitzada s’obria pas entremig dels vehicles que s’anaven apartant a mesura que els arribava el so intermitent de la sirena. Que diferent es veu la ciutat dalt d’un vehicle que no es pot comparar amb cap altre. Perquè aquest està autoritzat per poder infringir totes les normes de trànsit. Res li és prohibit: semàfors en vermell, carrers d’un únic sentit, contra direcció, tot permès perquè el que importa és arribar a temps de salvar una vida. Al volant, l’home que només uns segons abans es trobava traginant la llitera del malalt m’intentava distreure denunciant-me les retallades a la sanitat pública. Des del meu pedestal, les paraules d’aquell home m’arribaven llunyanes, barrejades entremig d’una angoixa infinita.

El temps, de vegades tan breu, se’m feia etern, com si algú amb tota la malícia hagués traslladat l’hospital a l’altra punta del món i la distància s’anés estirant com un xiclet. I encara no arribem? Les bates blanques van anar envoltant el malalt i jo em vaig sentir la persona més inútil del món. La paraula de moda va anant circulant com una teia encesa. Un ictus. Ha estat un ictus afegit a tot un llarg rosari de xacres. Em preguntava, ignorant i inútil, per què l’anomenaven ictus i de tant en tant a mi em deien, bé, és allò que abans se’n deia embòlia, oi que m’entén?

I és clar, l’edat del pacient també s’afegeix a la tragèdia. Sí, és el que té fer-se vell. Potser algú pot dir que vuitanta-quatre anys no són molts anys, però quan arriba el moment t’adones que el teu pare, aquell noiet que et bressolava quan eres petita, ara et mira amb ulls perduts i et demana que ara et toca a tu: “Bressola’m, si us plau”.

El box 5 és un lloc fred. El meu pare, amb el respirador d’oxigen, ara descansa tranquil gràcies a la morfina. Me’l miro mentre li acarono la pell del coll. Una pell llisa, gairebé sense plecs ni arrugues, impròpia d’una edat tan avançada. Té la pell de la seva mare, la meva àvia. Noranta-sis anys i ni una arruga. Les rajoles verdes del box 5 em recorden les de la meva classe de pàrvuls. Encara hi és i ja l’enyoro. Una infermera entra i li pren la tensió. Se li escapa un ai, això no pinta gens bé, tot i que el metge ja els dirà el què. Fora el box 5, el món continua girant.