El camí de la desobediència

Cal desobeir les lleis, normatives i reglaments quan aquestes van en contra dels drets més fonamentals? Poder expressar-te en la teva llengua és un dret fonamental? La resposta resulta tan òbvia que fins i tot fa vergonya el simple fet de formular-la.

Suposo que per això, perquè és obvi que el dret a expressar-te en la teva llengua hauria de ser un dret incontestable i defensat també per aquells que ni tan sols mai no l’han parlat, un grup d’eurodiputats va tirar pel dret i, la setmana passada, va parlar per primera vegada en català, eusquera i gallec al ple del Parlament Europeu.

Per tant, van desobeir el reglament de l’Eurocambra que només permet l’ús de les llengües oficials. També hi posen cinisme que una llengua com el català, que és la novena més parlada de la Unió Europea, no figuri entre les vint-i-quatre oficials i, a més, sigui titllada de “minoritària”. I encara en té més quan la setmana passada se celebrava el 25è aniversari de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, que també té bemolls la cosa.

El càstig va ser la no traducció simultània de cap de les llengües “minoritàries”, perquè es veu que aquest càstig també el “legalitza” el reglament europeu. Desobeir, aquest verb tan rebel amb el seu anvers, és sens dubte la única sortida davant dels murs de la injustícia.

Recordo l’escarni que van patir els dos joves actors osonencs Marina Comas de 14 anys i Francesc Colomer de 13, quan van recollir els Goya pels seus treballs a la pel·lícula Pa negre i, emocionats, van gosar dir unes paraules en castellà amb un marcat accent català. El seu pecat, tacar la llengua espanyola amb l’accent d’una llengua “minoritària”, va ser castigat amb insults, befa i tota mena de despropòsits.

En una entrevista al diari Heraldo de Aragón, l’historiador basc Fernando García de Cortázar (Patró de la Fundación para la Defensa de la Nación Española DENAES) deia que: “em sembla dramàtic –i si fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol.

Ens endinsa en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”. Desobeir potser és l’únic camí perquè, si no ens despertem de la utopia, de ben segur que tornarem a anar a dormir amb la tràgica realitat.