Bon vent, Neymar

Al·leluia! Finalment s’ha acabat el malson d’haver d’escoltar com una lletania el nom d’aquest nen mimat. La setmana passada Neymar da Silva Santos Júnior, anunciava al seu entrenador, Ernesto Valverde, i tot seguit als seus companys de vestidor, la seva decisió d’abandonar el Futbol Club Barcelona pel París Saint Germain. Ja era hora!

Feia setmanes que havia renunciat a seguir escoltant els informatius perquè, com una gota malaia, la notícia de l’anar i el venir, del tomba i gira dels negocis d’aquest noiet, omplia tot l’espai de notícies. A prendre pel sac, home! Que sembla com si ens juguéssim la vida!

Em llevava al matí i posava la ràdio i en Neymar em donava el bon dia, al migdia dinava amb Neymar i a l’hora de sopar me’l trobava al plat de sopes. Vint-i-quatre hores pendents de la decisió del nen. I d’això en diuen esport? El meu avi, que va ser jugador de l’Espanyol, del Barça i el primer entrenador del Lérida Balompié, ja ho deia: ara en diuen futbol quan en realitat només és el gran negoci d’uns quants.

L’esport d’elit s’ha convertit en un dragon khan de xifres estratosfèriques que els seguidors van memoritzant i repetint com a lloros com si fossin experts borsaris i hi tinguessin alguna cosa a pelar. La neciesa arriba fins al punt que la majoria de la gent ha interioritzat que la clàusula de recisió que estableix el contracte d’aquest jugador és de 222 milions i, en canvi, si us plau, que no els facin cap pregunta de cultura general perquè ai, hauran de mirar cap al cel dissimulant una patètica ignorància.

Em sorprèn la capacitat que tenim tots plegats per engolir un gripau rere un altre sense fer marrada per tal de poder analitzar el perquè de tot plegat. Que la família del Neymar hagi sospesat que és el que millor els convé per a la seva butxaca, em sembla fantàstic. Abans d’ahir van triar un club per motius econòmics i ara en trien un altre pels mateixos motius. Fan allò que qualsevol faria. Vendre el seu treball a qui millor el pot pagar. És l’oferta i la demanda en un món que ha perdut l’oremus.

El debat dels seguidors és el que em té distreta: les opinions, els debats, les tertúlies, els cops al pit, ratar-se les ungles, el sentiment de traïció i, fins i tot, el perdre el son i la gana pel que tothom sap que és un negoci privat. Bon vent i barca nova, Neymar, crac del negoci. I ara, si us plau, podem passar pantalla?