Volta el món i torna al Born

Ara que les vacances del proletariat han abaixat la persiana fins al proper agost del 2018, potser tocaria reflexionar durant uns segons com triem la manera de passar el mes que se’ns deslliura de donar voltes a la sínia. Perquè si les vacances són la suspensió temporal de la nostra activitat quotidiana, és important saber aprofitar els dies que, lliures com el vent, podem llençar per la finestra tot allò que ens lliga d’anar com els ramats a l’escorxador. Per tant, fora rellotges, horaris i despertadors, perquè, durant uns dies, només uns dies, no fos cas, el temps és només nostre. I aleshores per què el desaprofitem complicant-nos la vida de mala manera? Volem fer tantes coses que els dies se’ns escolen de les mans mentre fem quilòmetres i més quilòmetres intentant anar a l’altra punta de món perquè ja se sap que el de fora sempre és millor que el de casa. De vegades, massa vegades, hi he reflexionat, quan em trobo fent cua a un aeroport, sigui quin sigui, vigilant que cap pispa no se m’emporti les maletes perquè per megafonia m’adverteixen que això em pot passar. Sovint em pregunto quina mena de neguit ens impulsa a moure’ns contínuament, d’aquí cap allà, amb la gorra de viatger intrèpid (sembla que el terme turista ens ofèn), si a la vora de casa tenim meravelles que encara no hem descobert. Tots tenim amics, parents i saludats que presumeixen d’haver viatjat per tot el món, d’aquests que, quan els comentes que no has anat mai a la Xina o al Japó, ells et miren de dalt a baix mentre et diuen amb una certa angúnia: “No? Doncs nosaltres ja hi hem anat quatre vegades.” També pot passar que tu els comentis que enguany has anat per primera vegada, posem per cas, a Kènia i que t’ha semblat una meravella, i ells, amb aquesta superioritat de persones viatjades, et responguin: “Ui, no... Kènia ha perdut molt. Quan nosaltres hi vam anar fa deu anys, allò sí que era autèntic. Fins i tot les postes de sol eren diferents de les d’ara. On va a parar!” Són una mena de gent que, facis el que facis, ells sempre arriben abans que tu, ves que hi farem. L’altre dia me’n vaig trobar un, d’aquests. Havia tornat de Madagascar: “Aquesta és la tercera vegada...”, em va dir. Jo baixava del turó de la Seu Vella. “D’aquí dalt?”, em va preguntar. “Doncs no hi he estat mai”, va afegir amb una certa alegria. I és que ja se sap que les coses de casa... oi?