Adéu, Espanya

E

m resulta ben estrany aquest títol que he triat per l’article d’avui. Diria que fins i tot l’he espifiat en escollir-lo i és simplement pel fet que no puc acomiadar una Espanya a la qual mai he donat la benvinguda ni tampoc l’he sentit mai meva sinó tot el contrari. La tria, per tant, ha estat feta en funció del poema prou conegut d’en Joan Maragall. Un poema que acaba amb una sentència que tard o d’hora s’acabarà produint. La seva part final és una veu a crits que proclama la desintegració d’una Espanya esgotada per causa d’una identitat inventada. Si a l’inici de l’Oda, Maragall demana que Espanya escolti la veu d’un fill que li parla en llengua no castellana, en el darrer paràgraf es pregunta el perquè d’una Espanya que no atén els seus fills i, en concret els catalans, amb una pregunta clau: “Has desaprès d’entendre an els teus fills?” I és aleshores quan el poeta arriba a la conclusió que l’obliga a acomiadar-se amb un “Adéu, Espanya”. Anys més tard en Joan Maragall pretén refer ponts amb el poema “Visca Espanya”, tornant a preguntar-se el perquè aquesta Espanya que ell ara lloa i venera no l’estima. “I què fareu?”, pregunta, “Atiareu l’exèrcit contra nosaltres?” Si el poeta continués viu comprovaria que sí, que els espanyols no han canviat i tornen a apuntar per terra, mar i aire com si el pas del temps no els servís per altra cosa que no sigui el fet de refermar-se en el convenciment que Catalunya és una mena de mosca collonera que cal ruixar amb insecticida cada vegada que gosa moure’s del seu racó. Llevat d’uns quants botiflers que els hi fan la gara-gara i que, per tant, salven de la crema, la gran majoria dels espanyols, llevat en aquest cas d’honroses i comptades excepcions, tenen clar que nosaltres no som espanyols. Perquè més enllà de la història, cultura i llengua que ens separa, hem d’admetre que la nostra forma de ser és plenament europea. Crec recordar que va ser el periodista Salvador Cardús qui va afirmar que la incomprensió dels espanyols respecte als objectius catalans és una incomprensió estructural. És a dir, no ens poden entendre perquè, entre altres coses, jurídicament no existim. I com ho han d’entendre, ells, que pertanyen a un Estat sense nació que Catalunya sigui una nació malgrat no té Estat? De cap de les maneres.