L'ou que cova la serp

Era alt, ros i amb uns ulls d’un color intensament blau. Va agafar el llibre d’una de les parades de la Fira del Passeig de Gràcia i em va interpel·lar en un correctíssim anglès acadèmic: “Al meu país, aquesta mena de publicacions estan prohibides.” El llibre em va cremar a les mans. La portada, amb una gran esvàstica i les cares dels monstres Franco, Hitler i Mussolini, ni tan sols dissimulava l’adoctrinament feixista i nazi de les seves pàgines. Mentre em demanava una resposta, el noi, alt, ros i amb uns ulls d’un color intensament blau, em va dir que era noruec i que estava estudiant a Barcelona. Em va comentar que estava meravellat per les manifestacions pacífiques i que no entenia com un Estat podia reprimir i violentar una societat que només volia expressar la seva opinió dipositant-la dins d’unes urnes. I jo vaig pensar, què li puc dir perquè entengui la gran farsa d’aquest Estat? Volia explicar-li tantes coses, que em vaig quedar callada, bloquejada, sense saber per on començar. El llibreter de la parada em va salvar. “Mira noi, t’explicaré la teoria i la pràctica. L’Estat espanyol està en democràcia, això és la teoria, però no és demòcrata, i això és la pràctica. És la gran diferència entre el verb ser i el verb estar.”

L’extrema dreta finalment s’ha imposat en un Estat que mai ha pogut desempallegar-se del franquisme

Aquests darrers dies he escoltat les persones que insulten i criden als demòcrates empresonats, que el nostre Parlament va realitzar un autèntic cop d’Estat, molt pitjor que el del colpista Tejero, afirmen. Aquesta gent, seguidors fidels del Club Aporellos 155, mentre supuren verí i treuen escuma per la boca caçant demòcrates, no s’adonen que el veritable cop d’Estat s’està gestant davant dels seus nassos i que els veritables colpistes són els que els manipulen, desinformen i els escanyen econòmicament en benefici propi. Com la gota malaia, la que forada la pedra no pas per la seva força sinó per la seva constància, l’extrema dreta, la colpista, feixista, nazi i militant de la catalanofòbia, finalment ha aconseguit imposar-se en un Estat que mai ha arribat a poder desempallegar-se del franquisme, potser perquè forma part del seu ADN. L’Espanya de sempre ha tornat a imposar la seva màxima: allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. I l’Espanya autoritària i despòtica ja no pot enganyar ni tan sols un innocent noi noruec. Alt, ros i amb uns ulls d’un color intensament blau.