No passa res?

Per primera vegada d’ençà que es va crear, enguany no assistiré als Premis Vallverdú i Màrius Torres (la Nit Literària de la nostra ciutat) que convoca de forma conjunta la Paeria i la Diputació de Lleida, a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Ja d’entrada vull demanar perdó, sí, perdó i de genollons si així ho creuen necessari, a dues persones en concret: els amics Josep Vallverdú, que sap com el venero i admiro, i a l’ànima de la Regidoria de Cultura, Rosa Mesalles, sense la qual la nostra ciutat incrementaria fins a uns límits insuportables la sensació irrespirable de desert cultural. I cap dels dos no es pot arribar a imaginar el greu que em sap però de debò que no puc. I no puc per la mateixa raó que fa dies que tampoc no puc anar al cinema o al teatre o a moltes altres aficions que m’han acompanyat sempre. I no puc perquè em nego a fer veure que no passa res i que el meu país, el país amb el qual m’identifico, no ha estat violentat, maltractat, apallissat, humiliat i empresonat. Perquè això seria com negar una evidència que m’esclata a cada segon davant dels ulls, que em perfora per dins, que m’aclapara i que no em deixa dormir totes les hores que voldria. Les imatges de la violència desfermada em retornen una i una altra vegada com una menja mal païda i que per molt que m’hi esforço, i a fe de món que ho he intentat, no me’n puc deslliurar. Perquè fer veure que no ha passat i que no passa res seria trair-me a mi mateixa i, encara una traïció molt més greu: abandonar aquelles persones de bona fe que han lluitat en la defensa dels meus mateixos ideals i que, per aquest motiu, han estat apallissats o empresonats.

Perquè fer veure que no passa res seria com donar la raó a aquells que han violentat les nostres Institucions i les dels nostres representants legítims a l’hora que s’alliten amb els que ens volen destruir com a poble. No, no puc fer veure que no passa res perquè sí que passa. I és aquest “no puc fer veure que no passa res” el que m’impedeix assistir a un acte on el Paer en cap, Àngel Ros, adreçarà unes paraules als assistents que de cap manera vull aplaudir. Perquè massa vegades davall dels finestrals tancats amb pany i forrellat de l’antiga noble casa dels Sanahuja li he somicat democràcia i llibertat i he obtingut un insultant silenci com a única resposta.