Vides de cap de setmana

Són les d’aquesta mena de gent que arriba a la feina després del cap de setmana i saluda els companys amb un “Uf! Ja torna a ser dilluns i quina mandra, oi?”, mentre es treuen l’abric i el pengen de qualsevol manera perquè, ja se sap, el dilluns és un dia maleït que només existeix en el calendari dels esclaus. Però arriba el dimarts i l’escena es repeteix a primera hora del matí amb una lleugera variant en el text: “Uf! Encara estem a dimarts!”, i et miren amb cara de gos quan fuig com donant-te a entendre que també per a tu el dimarts és dia de càstig i que, per tant, no cal que dissimulis amb un bon dia somrient perquè el dimarts és un autèntic desastre i punt.

Per a aquesta mena de gent el dimecres en canvi és un dia amb sabor agredolç. Però com que per a ells la rambla sempre fa pujada, dirien que és molt més agre que no pas dolç. Els dimecres arriben a la feina i diuen més o menys això: “Uf! Dimecres!” i ja està. Amb aquest “Uf! Dimecres!” no saps ben bé on volen anar a parar ni tampoc si això és bo o dolent. Potser significa que ja han arribat a un dia intermedi i això és bo o que com que encara és dimecres aquest “Uf” és una expressió no pas d’optimisme sinó d’ensorrament. Quan arriba el dijous l’estat d’ànim d’aquesta mena de gent canvia la intencionalitat de l’“Uf”. Els abrics es tornen més vaporosos i llisquen del cos al penjador amb optimisme ascendent.

El dijous és el dia de la salutació que sempre comença amb un “Bon dia”, seguit d’un “Uf! Ja estem a dijous!” que et dona a entendre que els seus pulmons comencen a agafar aire i que els morts vivents comencen a mudar la seva pell. I el divendres esclata la joia. És el dia que aquesta mena de gent estava esperant. Entren com si el món obrís portes i xisclen la frase gloriosa “Uf! Per fi divendres!”. I ho proclamen als quatre vents perquè tothom se n’assabenti que arriba el cap de setmana. Perquè per a ells no hi ha més vida que la del cap de setmana. L’oasi enmig d’un desert monòton i absurd. És el moment per començar a preparar-se per a la vida que viuran durant dos dies gloriosos. Després tornaran a arrossegar els peus perquè el despertador els sentenciarà l’arribada d’un altre dilluns. I així dia rere dia fins que la jubilació els marqui el camí d’un inacabable cap de setmana que esperen que arribi a acomplir tots els desitjos que durant anys i panys, de dilluns a divendres, havien somniat.