Dolors Sistac

T’hauria agradat el que va dir de tu la nostra amiga Concepció Canut. De fet potser la vas escoltar. No sé sap mai, oi? Quan ens van entregar el recordatori, la teva imatge impresa em va retornar cadascun dels moments que vam compartir. No, Dolors, mai no vas ser una persona que deixés indiferent. Per allà on tu passaves deixaves petjada. Jo et vaig agradar des del primer moment. No sé ben bé el perquè però em vas acollir com si ens coneguéssim de sempre. Amb els anys, la confiança et va fer dir que em mi havies intuït la tossudesa i la impertinència que sempre t’havia acompanyat per la vida. “M’agrada la gent que com jo les diu tal i com ragen!”. Recordo el dia que vaig venir a casa teva per demanar-te la teva opinió sobre el que després seria el meu primer llibre. “Mira, noia”, em vas dir, “jo ja estic en una edat que no puc fer altra cosa que dir veritats”. Em va agradar aquest començament. Vaig entendre que la sinceritat imperaria per damunt d’allò tan comú que és defugir del compromís. Em va dir que la meva literatura apuntava maneres i que era, com t’ho diria, a veure, com un pinyol ben ensalivat. “Venint de mi t’ho has de prendre com un elogi. M’ha fet patxoca la teva manera d’escriure.” I la prova del cotó va ser que en va fer el pròleg i que, juntament amb en Francesc Pané, també va voler acompanyar-me en la presentació del meu debut literari. Sovint m’ho recordaves. “Jo et vaig prologar el teu primer llibre. Continua ensalivant pinyols, Marta”. Sota la teva imatge, amb aquests ulls que tot ho escrutaven, els fills hi van voler uns retalls d’un poema del teu Enric: ... I quan la neu deixi el fons de les valls/ Jo estaré impacient perquè sabré que una nova comença i necessita tota la nostra ajuda. Vaig mirar el taüt que empresonava el teu cos inert i vaig saber que ja no eres dins d’aquella caixa. Eres a Tírvia. Viva. Exultant. Envoltada de les teves flors. Lluny de la tristesa per una mort, la teva, que era la que menys t’importava perquè quan has hagut d’enterrar un fill ja estàs mig morta. Enguany, Dolors, no pujaré a veure’t a la terra de les flors i les papallones perquè ja no hi seràs. Em quedaré a mig camí recordant, recordant-te. Potser, però, t’agradarà saber que estic rellegint les teves Líriques del silenci. No, no m’acomiado amb un “Descansa en pau, Dolors”, perquè estic convençuda que, tot i la muda de pell, el pòsit que m’has deixat continuarà sent un dels meus més estimats referents.