La fira dels disbarats

És la frase que va triar el noi del Poble-sec per definir el procés independentista del seu país. Potser perquè les declaracions les feia a Madrid però així ho deu pensar Joan Manuel Serrat i així ho va exposar la setmana passada quan va presentar la seva pròxima gira, Mediterráneo da capo, que recorrerà fins al 2019, l’Estat espanyol, Amèrica Llatina i algunes ciutats de França. Quan ho va definir com “la fira dels disbarats”, es referia potser als catalans que la policia espanyola va atonyinar de valent per voler votar un referèndum que ell, el noi, no va voler exercir? O potser als seus representants polítics i de la societat civil engarjolats per fantasioses interpretacions jurídiques potinejades per l’espanyolisme? O al Jordi Pessarrodona per fotografiar-se amb un nas de pallasso? O a l’alcalde que només volia dialogar amb la policia espanyola? Doncs sí.

Per al noi del Poble-sec, els disbarats els fan la bona gent a la qual, per altra banda, no ha dedicat ni una paraula de consol ni tampoc cap mostra d’agraïment per haver sabut defensar el bé comú. El noi del Poble-sec forma part de la gran família dels que s’han de fer perdonar perquè, ai las, han nascut catalans. Però no és el primer ni tampoc serà el darrer, que no s’amoïni per això. Fins fa ben poc, la nostrada soprano, Montserrat Caballé, encara demanava disculpes per aquell petit text en català que els perversos de la Generalitat li van fer llegir al Concert Hall de Pequín fa una bona pila d’anys i que, també obligada la pobra, va finalitzar amb un Visca Catalunya, una frase gairebé demoníaca que va escandalitzar els representants de l’ambaixada espanyola.

Cal reconèixer que el nostre país és molt prolífic a l’hora de parir fills i filles que amb els anys arriben a patir una mena de síndrome d’Estocolm. Hi ha però altres casos molt més greus i són aquells que arriben a convertir-se en autèntics bufons de la cort castellana. Aquests, per raons de tota mena, han aconseguit un alt grau d’autoodi que els fa els éssers més indignes de la terra. Són els conversos. Els que guien els enemics fins al cau de la seva pròpia família i riuen com hienes mentre contemplen com l’escorxen de viu en viu. Són els que inventen perversitats tabarnianes sense adonar-se, pobres infeliços, que només són els rucs útils d’aquells que, en el fons, els menyspreen profundament perquè mai no serien capaços de fer el que ells fan.