La Trinca i la faixa

Recordeu la tornada? “La faixa, olé, olé, olé. La faixa està de rebaixa. Olé, olé, olé, No se’ls veu gaire optimistes, aquells fabricants de faixes, altrament, faixistes.” Una cançó inclosa en aquell mític Opus 10 de 1976. Sens dubte La faixa va ser un dels temes amb més contingut polític. Amb una lletra on, en teoria, només feia referència a fabricants de roba interior femenina. “Companys, la faixa ens oprimeix i ens domina, cal cremar totes les faixes i els faixistes de propina”. Era l’any 1976. Un any on gairebé tothom es va empassar el gripau amb la mirada posada en un futur de llibertat i democràcia, després de 36 anys de dictadura i de tot just un any després que el dictador Franco morís al llit. Un any on la gent de bona fe va pensar que l’engany de la Transició esdevindria la solució a tots els mals del passat. “Faixistes, no busqueu més solucions, sabeu de fonts fidedignes que la culpa és dels maçons i dels jueus malignes.”

La lletra de ‘La faixa’, en teoria, només feia referència a fabricants de roba interior femenina

Per això, perquè feia només uns mesos que televisió espanyola havia emès Silvia Ocampo, la primera obra de teatre en català subtitulada en castellà per a tot l’estat, va deixar passar Transició per bèstia grossa perquè, potser, això de voler passar comptes als venedors de faixes ho tornaria a embolicar tot. L’oblit i la desmemòria va redimir els pecadors. I el pecat mortal va hivernar. “Faixistes, sou del món occidental reserva espiritual sota el mantell protector de la Santa Inquisició.” 1976: i Catalunya va tornar a somniar que malgrat tot estava per fer, tot començava a ser possible. Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia, reclamaven esperançats. I arribà el primer número del diari Avui, oh!, en català! I els gols en català d’en Joaquim Maria Puyal enfortien el miratge democràtic i la primera manifestació de l’Assemblea de Catalunya d’aquell 11 de setembre marcat pel civisme i la unitat dels partits democràtics. Democràtics!

I el gran Jordi Carbonell clamant en nom de l’Assemblea: “Que la prudència no ens faci traïdors!” I per això els ungits per la bondat més absoluta van creure que els faixistes eren el passat i que el futur seria la democràcia. Però l’ou que cova la serp mai no dorm. La roda hidràulica d’en Brecht segueix girant en el mateix sentit de sempre. Perquè qui oblida el passat està abocat a cometre els mateixos errors. Anaven ben errats aquests tres bons nois de La Trinca. La faixa no estava de rebaixa, simplement, prenia mides cercant el moment més adient per a tornar-nos a encotillar.