Tots venim d'Arbeca

Les lleixes de casa guarden aquest llibre de l’amic Vidal. De sempre m’ha agradat la coberta que l’editorial Empúries va triar. Amb uns colors que, com les ones del mar de terra endins ens recorden les carpetes de dibuix antigues que es lligaven amb vetes negres que ara es venen amb sabor vintage, deixaven tot el protagonisme a un parell de porrons enfrontats pel cul, provocadors viladotians, batejats amb la coincidència de nom i cognom de l’autor. Tot i el color granat, l’epicentre del títol del llibre fa que les radiacions de la llum vagin transformant la coberta en or líquid.

L’oli arbequí guanya la partida al vermell fosc i els porrons (no pas porrones) es van tunejant fins a reconvertir-los en uns psicodèlics setrills de disseny rabiós. Vés a saber si la descoberta dels Vilars li acabaran donant la raó a l’arbequí però el que és cert és que tothom, en un moment o altre, s’hi hauria de deixar caure. Jo ho vaig tornar a fer dissabte passat i, com sempre que hi vaig, el meu estat d’ànim en surt renovat. I no és poesia. Amb la família vam triar l’excursió per intentar rebaixar la mala llet que ens va provocar la notícia d’un nou desacord entre els nostres: la majoria independentista del Parlament que intenta fer govern amb l’objectiu de foragitar el rebatejat Decret de Nova Planta. Per això a dos de nou en punt del matí enfilàvem cap a Ca la Margaria de l’Albi per engrapar un bon esmorzar de forquilla: ous ferrats, un tall ben magre de cansalada, llonganissa a la brasa i un tastet de tripa amb suquet (l’IEC ha normalitzat els callos?), acompanyat d’un porró de vi de la comarca. I després del cafetonet, cap a Arbeca que hi falta gent i els Vilars, el perquè de tot plegat, ens esperen.

Els vells tenen raó. On aneu a l’altra punta de món si aquí, a tocar de casa, hi teniu un univers! Les pedres totèmiques amb les plantes aromàtiques del paisatge garriguenc s’entrecreuen amb els cultius d’ametllers florits i les oliveres nues. Els Vilars fan palesa la nostra ignorància col·lectiva sobre el món dels ibers. Massa història enterrada per pressupostos escanyolits. I com que ja havíem paït l’esmorzar, un article d’en Vidal ens va fer trucar a la porta d’un magnífic lloc per anar a dinar. La Placeta. Tot un luxe gastronòmic. Per cert, no us perdeu l’exposició que penja de les seves parets i memoritzeu l’artista arbequí: Ivan Egea.