Fora monarquies

He de reconèixer que hi hauria d’anar més sovint, a la perruqueria. Hi vaig poc. De fet crec que no dec superar les quatre o cinc vegades l’any. Perquè em retallin les puntes dels cabells i poca cosa més. Però quan hi vaig, quan obro la porta d’una perruqueria, la sensació d’estar entrant dins d’un oasi de pau és immensa. És com si, de cop i volta, tornessis al ventre de la mare, submergida en el líquid amniòtic del rum-rum somort dels assecadors. Allà dins la temperatura és agradable. Ni freda ni calenta. Durant aquella estona de llibertat, sense pensar en res, allunyada de tot i envoltada per les essències tropicals dels xampús d’escuma salvatge que encara que siguin per uns minuts transformen els teus cabells en ones ben perfilades, em converteixo en una devoradora de revistes rosa. I com més frívoles millor perquè així, mentre et van ensabonant els cabells amb aquell massatge suau que electritza la pell, les pàgines vanes i fútils et permeten deixar la ment en blanc en un estat de semiinconsciència absoluta. Les millors pàgines d’aquestes revistes són les dedicades als vividors de l’erari públic.

Les millors pàgines d’aquestes revistes són les dedicades als vividors de l’erari públic: les monarquies

Les monarquies. Són tan monos, ells. Ben mudats. De casament en casament, de festuqui en festuqui, tots juntets i amb aquell somriure uniforme que enamora el poble mesell. Però si anem al detall, hem d’admetre que res és com abans. I les monarquies, siguem francs, van a la baixa. La fortor de naftalina que deixen anar ja comença a ser francament insuportable. La república és el futur i ells, eterns coronats, ho saben. Recordo quan acompanyava la meva mare a la perruqueria. Després d’una hora de sessió de rul·los, aquell immens assecador en forma d’ou aconseguia introduir la meva mare dins d’un conte de fades. En aquella petita perruqueria del barri de Sant Llorenç, la Fabiola i el Balduino de Bèlgica compartien el seu glamur amb la Grace Kelly i Rainiero de Mònaco mentre el tuf de l’amoníac que tenyia els cabells i feia malbé les mans de les perruqueres, ens anava irritant les fosses nasals. Per això l’altre dia era la única en tota la perruqueria que fullejava una revista amb fotografies dels coronats. La resta de la clientela s’entretenia enviant missatges de mòbil o veient el darrer capítol d’una sèrie de moda. Creieu-me quan us dic que a les monarquies ja els podeu començar a cantar les absoltes. Pobrets.