Prou de somriures

Mentre escoltava el concert de piano els meus ulls no podien deixar d’admirar la sala. El Palau de la Música ja ho té això. És tan magnífic l’edifici que se’t fa estrany de com la senzillesa dels materials que es van utilitzar per a la seva construcció hagin pogut crear aquesta obra indestructible. Perquè així és com fou concebut, cap element de fusta en l’esquelet, perquè res d’aquella meravella pogués ésser destruïda pel foc. Els catalans, el nostre estimat país, és d’una solidesa que cap malvestat mai no la podrà arribar a fer desaparèixer. Un orgull de poble, envejat, ultratjat, anorreat, però viu, ben viu, encara. Els que ens han volgut destruir des de dins i des de fora només han aconseguit envilir-se. El mal els ha convertit en uns miserables. Perquè el poble català és l’essència viva del principi de resiliència. L’esperança d’aquells altres que també malden tossudament per seguir existint.

L’enemic mai no somriu. I no és perquè no vulgui. És simplement perquè no entén aquest llenguatge

La prova del cotó que el mal no sempre guanya. Els catalans. Els catalans que una vegada i una altra ensopeguem però amb la mateixa pedra. Volem guanyar sense que se’ns trenqui la vaixella i això és impossible. Ja ho deia el menyspreable Unamuno: ens perd l’estètica. Volem que el nom aconsegueixi la cosa. I per això posem etiquetes de disseny a les revoltes. La revolta dels somriures, la vam anomenar. I vam plantar flors als nostres patis d’esperança i els vam oferir als nostres enemics amb el millor dels nostres somriures. Però l’enemic mai no somriu. I no és perquè no vulgui. És simplement que ell, l’enemic, no l’entén, aquest llenguatge. Ni l’olor de les nostres flors. Ni perquè parlem com parlem. Ni com pensem el que pensem. Una gran bota militar els marca el pas i el cervell.

Castella minada de capellans castrenses, de tricornis afamats, d’hidalgos de pa sucat amb oli, de funcionaris vagarosos i de conqueridors assassins, no pot entendre la finesa del modernisme, de la revolució industrial, dels cants corals, de l’escoltisme i de l’associacionisme. Castella maleeix Montesquieu quan diu que una cosa no és justa perquè sigui llei, sinó que només s’haurà de convertir en llei quan la cosa és justa. I els catalans així, amb la revolta dels somriures, van al camp de batalla amb lliris a les mans, esperant que el seu enemic de cop i volta es transformi amb allò que mai no ha estat i li dediqui un somriure impossible.