Lleida, 'low-cost'?

Per justificar el títol interrogatiu que he triat per al Viure per Veure d’aquest dilluns, podria esplaiar-me fent un llistat amb centenars d’exemples que demostrarien que no he exagerat gens ni mica quan, per fer companyia al nom de la meva ciutat, he volgut afegir una llufa ben allunyada de termes que deixen anar una flaire de qualitat o excel·lència. Perquè Lleida, es miri com es miri, i contràriament al que sempre hem somniat les que l’estimem amb deliri, és, ara per ara, una ciutat que ha estat incapaç d’exercir de capital de les comarques d’interior. Ni tan sols ha aconseguit ser pol d’atracció de poblacions veïnes com Mollerussa o Tàrrega. Ens podem fer tantes trampes com vulguem, autoenganyar-se, fer-nos trampes al solitari o, aquest també és un model ben clàssic, acusar de baixa autoestima lleidatana aquell que com jo té la gosadia d’escriure articles com aquests amb l’única esperança que entre tots plegats puguem posar llum a tanta foscor.

El carrer Major, el nostre benvolgut carrer comercial que s’allarga a dreta i esquerra formant un passeig comercial que hauria de ser l’enveja de mig món, s’ha transformat en un avorrit i monòton circuït made Inditex on miraculosament encara sobreviuen joies de la corona com Casa Guarro o la llibreria Caselles. Música i llibres, mig perduts enmig de tones de roba que només serveixen per satisfer les convulsions consumistes dels adolescents. Dues catedrals de la cultura predicant en un desert de low-cost. Una partida que saben perduda. I la sagnia continua. A l’aparador on fa tot just un any lluïen les delicatessen de la pastisseria Torres, ben aviat veurem més roba de vol gallinaci. Low-cost per una ciutat amb un preocupant baix nivell d’autoexigència.

Fa pocs dies vaig haver de viatjar a Polònia i el nivell cultural de ciutats com Varsòvia o Cracòvia em va tornar a colpejar a la cara. Els carrers nets com una patena (si us plau, aneu a la plaça Baulies de la Bordeta i l’ànima us caurà als peus!), llibreries a dojo, botiguetes de proximitat i música clàssica al transport públic! D’infart! Diuen que les comparacions són odioses però si agafeu el transport urbà de casa nostra, heu de saber que haureu de resignar-vos a escoltar les preferències musicals del conductor. Abans-d’ahir em vaig empassar una entrevista sencera de l’ultradretà Albert Rivera i la setmana passada un partit de futbol. El que us dic. Les comparacions sempre són odioses.