La Vinya dels Artistes

El Celler Mas Blanch i Jové no és com els altres cellers. El altres, només aquells que persegueixen l’excel·lència, és clar, tenen un denominador comú amb Mas Blanch i Jové i és la fabricació del millor vi dels déus. Tanmateix, el celler de la Pobla de Cérvoles afegeix un ingredient a la cultura de l’art del vi, a més de la cultura de l’or líquid, i aquest és la cultura global. La poesia del vi i l’oli, ells, la gran família que han sabut crear el Joan i la Sara, l’han volgut embolcallar sàviament amb un gran llaç amb tots els color de l’arc de Sant Martí. Els agrada definir la seva, gosaria dir la nostra, Vinya dels Artistes com una gran sala d’exposicions a l’aire lliure entre oliveres i ceps.

A aquesta definició, que permet visualitzar el paisatge garriguenc, hi afegiria la paletada de colors de la ginesta i l’espígol, del romaní i la farigola i de les pedres arrodonides, majestàtiques, que festegen els camins que envolten les escultures que any rere any van omplint l’espai. Dissabte nit vam celebrar la novena edició amb l’artista convidat d’enguany: Carlos Pazos, que heretava el testimoni de l’Evru i la gran campana Dongda.

La nit de lluna plena ens va descobrir no només la gran obra de Pazos, No et prometo res, un immensurable homenatge al món del vi que l’autor va voler dedicar com a aficionat, segons les seves pròpies paraules, a buidar ampolles, sinó també un autèntic festival de sorpreses. Una rere l’altra, la nit anava lliurant la generositat dels nostres amfitrions. Durant el sopar (acompanyat per un generador de música electrònica que compon i emet a partir de sons existents en emissores de ràdio, creant una atmosfera que construeix climes de so continu per a no ser escoltats amb atenció), vam tenir la gran sort de compartir taula amb la veu experta del comunicador i formador de sommeliers, Àngel García Petit, que ens va descobrir alguns dels petits secrets que s’amaguen darrere d’un bon vi o, per sorpresa nostra, que el major consumidor de vi de tot Europa és, ves per on, la ciutat del Vaticà.

Deu ser per allò de dir misses. La nit de marinada que esborra la xafogor de les terres properes de ponent ens va fer alentir la tornada cap a casa i el passeig fins al cotxe ens va tornar a regalar aquest marc d’exposició escultòrica a l’aire lliure mentre la lluna plena il·luminava el totèmic No et prometo res. Gràcies, Sares i Joan.