Entre badall i badall

Malgrat els consells dels experts en salut no tinc per costum fer la migdiada. Això sí, molt de tant en tant acluco els ulls davant el televisor i faig quatre o cinc cops de cap mentre els nyus creuen el Serengueti i són devorats pels cocodrils afamats. Deu venir de família això d’adormir-me tot veient un documental. Però no qualsevol documental, no. Només els que tracten d’animals de la sabana africana. A casa sempre hem estat més del sud que no pas del nord. Si posem per cas que el documental tracta dels ossos polars, res de res, ni gota i mitja de son. I si se’ls acut fer-ne un de taurons blancs, llavors sí que he begut oli; m’entra un calfred que em costa dormir fins i tot a la nit.

El meu pare també s’adormia amb els nyus. Amb el meu germà ens fèiem un tip de riure. Tan bon punt apareixia el primer nyu a la pantalla, el coll del meu pare s’inclinava cap enrere lentament fins que el cap li tocava al respatller del sofà, llavors creuava els braços com si passés el rosari al mateix temps que allargava les cames (en aquest procés automàtic acostumava a perdre les sabatilles per davall el sofà), i així, en aquesta posició deixava passar les migracions anuals de nyus i zebres. El televisor, però, havia de continuar encès. Tan era que ningú no mirés el calvari d’aquells pobres herbívors engolits per aquells immensos llangardaixos, perquè si se t’acudia tancar l’aparell, el meu pare obria immediatament els ulls, talment com si l’haguessin burxat amb un filaberquí.

Aquest estiu, però, em sembla que estic començant a trobar el gust a les migdiades. No pas per culpa dels documentals de nyus que no sé si encara en deu quedar algun després de tan passar i despassar Serengueti amunt, Serenguetti avall, sinó degut a un llibre, plom com ell sol, que m’ha caigut a les mans i que m’estalviaré de dir-vos el títol. El llibre en qüestió que ha estat èxit de vendes, tracta de com ser feliç en un món canviant. Encara que m’hi esforço, mai no m’ha agradat deixar un llibre a mitges, no hi ha manera de passar de la primera pàgina. Tan bon punt començo a llegir, els ulls se’m tanquen i em quedo ben fregida.

Després de quatre o cinc intents fallits ja veig que m’hauré de donar per vençuda i deixar el llibre en un racó. Ara que, potser, ben mirat, el seu autor sap que la felicitat en un món canviant comença amb una bona migdiada.