Demà, Sant Tornem-hi

Anomeno el sant dels que reprenem la mateixa acció una i una altra vegada, no pas impregnada per un esperit de desànim però sí, i no ho vull pas amagar, amb la percepció que patim una certa desorientació col·lectiva. La manca d’orientació comporta que demà celebrem un altre Onze de Setembre vestits amb un nou disseny de samarreta, d’un color ben llampant, i tornant a acompanyar els nostres crits apel·lant tot allò que ja hem xisclat d’ençà que el món és món, però enguany amb un lema que ha modificat significativament el verb. D’aquell inflat indicatiu present del “Som República” del 27 d’octubre de fa gairebé un any, hem derrapat muntanya avall fins a l’imperatiu “Fem República”, una frase que no deixa de tenir més flaire de voluntat que de realitat, però que reflecteix amb més veracitat la intencionalitat. Si volem, és una opció com una altra de denunciar les injustícies, podem continuar cantant fins que ens quedem afònics, organitzant sopars grocs, lligant llaços grocs, concentrar-nos milers de patriotes cada diumenge al vespre al voltant de Lledoners i vint-mil iniciatives més, però hem de tenir clar que al món se li’n refot. Europa ja ho sap que som víctimes. I? Els estats s’entenen perquè no són pas amics, però tenen interessos que els agermanen. Tant costa d’entendre això que forma part de tots els manuals d’història bàsica? En benefici de la tàctica ens podem fer trampes al solitari però, personalment, aquesta és una opció que m’emprenya. Cal posar la realitat en perspectiva i saber que la llibertat dels pobles sotmesos només s’ha aconseguit amb patiment i, en el nostre concret, amb la gosadia de ser capaços de cremar les pròpies naus fortes i sanes per construir-ne de noves, quan l’enemic estigui tocat i enfonsat. Unes naus que representen el 20% del PIB de l’estat que ens oprimeix. I amb aquests bons trumfos a la mà hem de seguir cantant, ànimes càndides? No ens hem de preguntar on és el nostre límit de paciència, sinó on és el seu? Continuem cantant o parlem d’economia? El President Torra va tornar a parlar de dialogar, escoltar, negociar perquè no hi ha una altra opció que la de continuar adreçar-nos a una paret? A aquest pas em veig tornant a demanar Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Com durant la maleïda Transició que els miserables ens van voler fer passar bou per bèstia grossa.