VIURE PER VEURE
González versus Aznar
Dues cares d’una mateixa moneda. Aquesta és la imatge que, finalment, exhibeix un Estat que va voler presumir de democràcia jove i de transició exemplar, quan en realitat només tractava d’amagar la seva eterna intolerància sota una façana que ara es podreix mentre ensenya uns budells que es van descomponent lentament i inexorablement. La setmana passada, un Felipe González (aquell socialista espavilat que de l’americana de pana va passar a conseller de Gas Natural) xerrant cheek-to-cheek amb un José Maria Aznar (aquell jove falangista que denunciava a La Nueva Rioja del 1979 que es proposés canviar els noms dels carrers dedicats a Franco i a José Antonio pel de la Constitució) en una trobada organitzada per un diari que mai no he tingut estómac per llegir, i còmodament asseguts en butaques d’un blanc immaculat, impartien lliçons de democràcia sense cap mena de vergonya. Sense complexos, sabent que el món gira al seu voltant, l’un i l’altre, amarats d’una suor agra i exhalant un alè fètid, van coincidir a disparar contra l’abominable home de les neus independentista. “Maleïts catalans! Esteu més a prop de perdre l’autonomia que de guanyar la independència”, va sentenciar qui governava quan els enterradors amb cal viva remenaven la cua. “Secessionistes! Us exigim lleialtat a la Constitució”, va remugar sota el bigot escanyolit qui va mentir descaradament a la Comissió d’investigació del Congrés. Felipe González, un personatge que hauria d’amagar-se davall de les pedres, aixeca altiu el cap per insultar un poble que només demanava poder votar. Esquerres. José María Aznar, el del nas de Pinotxo, qui somniava amb armes de destrucció massiva, acusant de colpistes les víctimes d’un relat inventat. Dretes. Dues cares d’una mateixa moneda. Tête à tête perquè l’Espanya que van heretar els segueixi donant fruits abundosos. Units per interessos comuns. José María Aznar va privatitzar Gas Natural i Felipe González va entrar com a conseller de Gas Natural. “Todo atado y bien atado”, com diria el president del Valle de los Caídos. Els “putos amos” de les portes giratòries que es foten del mort i de qui el vetlla. Dues veus corals que, en un altre país, haurien llepat durant un temps els barrots d’una presó. Però què es pot esperar d’un Estat on la mentida s’ha instal·lat còmodament?