Anuncis poc edificants

L’anunciant és una casa ben coneguda d’espetec tot i que en aquest s’hi publicita un dels plats més típics de la cuina napolitana: la pizza. A l’espot en qüestió es veu una família que està fent mudança de casa per anar-se’n a viure a una altra. Mentre els pares van atrafegats amunt i avall, les filles (dues adolescents) es neguen a abandonar la casa amb posat mandrós davant la súplica estèril dels seus progenitors.

En una imatge es veu el pare que entra a l’habitació d’una de les dues per pregar-li una altra vegada, gairebé amb posat misericordiós, que reculli les seves coses. La noia, que duu uns auriculars posats, mig allitada a la cadira i amb una cama damunt del llit i l’altra damunt la taula (aixafant amb les sabates, papers i vànova), es gira al pare amb posat desafiant i rapeja aquesta lletra: “Però què dius, tio?/de què vas?/ aparta el jeto o fliparàs/qui t’has pensat que ets?/vols provar els meus poders?/el que tu diguis o opinis m’importa una figa...” El pare sospira impotent i marxa amb el cap cot. La mare, amb paciència i intel·ligència emocional, intenta comprar la voluntat de les seves filles amb la paraula màgica de l’anunci “Femunapizza”? tot i que poc després d’engrapar-la sembla que les “nenes” es tornen a molestar amb els seus progenitors perquè el wifi a la nova casa encara trigarà uns dies (atenció a l’impertinent “perdona! perdona!” que una de les filles dirigeix a la seva mare, com si li perdonés la vida). Aquest anunci en què se’ns presenta la imatge d’uns fills plenament convençuts que els seus pares són els seus criats no és aïllat.

La publicitat, sens dubte un reflex de la societat, ens mostra nens amb la síndrome de l’emperador, adolescents irritats, consentits, submergits al bany maria d’un consumisme desbocat, pares que han renunciat a l’educació dels seus fills i avis i àvies fent l’onso perquè els seus néts pensin que són els seus col·legues guaidelparaguai. Em sembla que és Salvador Cardús en el seu llibre Ben educats (Edicions La Campana. 2003) que dedica tot un capítol als anuncis pedagògics. Posa l’exemple d’aquell nen que és enviat per la mare a comprar patates rosses. El nen fa cassola amb la samarreta i les hi aboca totes, i deixa la roba completament oliada. La veu anònima és d’antologia: “Les taques formen part de la vida i de l’aprenentatge. O sigui que gaudeix-ne!” I llavors ens mostren la marca del detergent... Ovació!