Un aeroport fallit

Diumenge, 17 de gener del 2010, el primer avió comercial aterrava, amb uns minuts de retard en relació amb l’horari previst, a dos quarts d’una al nou aeroport Lleida-Alguaire, procedent de l’aeroport del Prat de Llobregat, que inaugurava així les primeres instal·lacions aeroportuàries de la demarcació de Lleida. Un exultant President de Catalunya, José Montilla, baixava de l’avió acompanyat per un estol de polítics que treien el cap per sortir a la foto, així com també pel comandant que havia volgut celebrar la inauguració amb un seguit de maniobres, planant a uns metres sobre la pista d’aterratge en dues ocasions, a mode de salutació, davant de 160 periodistes. El Tripartit treia pit perquè ara sí que havia aconseguit demostrar d’una vegada per totes que amb ells sí que hi havia reequilibri territorial, no amb els malvats de CiU i l’etapa del pujolisme. D’aquell aeroport regional projectat pel govern de CiU a la Llei 19/2000 d’aeroports de Catalunya, el govern Tripartit en va redactar un de nou per incloure un aeroport com Déu mana: Lleida-Alguaire, amb una previsió de trànsit anual d’entre 400.000 i 500.000 passatgers.

El cava va omplir totes les copes i tothom començà a fer volar coloms anunciant que l’aeroport generaria més de 500 llocs de treball directes i que, en 4 anys, no només s’haurà recuperat tota la inversió inicial sinó que a més a més amb una rendibilitat fora de mida. La realitat, però, es va imposar al cap de pocs mesos quan una inquietant inactivitat als mostradors de facturació i amb la cafeteria-restaurant servint quatre tallats, feia presagiar el pitjor. S’iniciava així una etapa llarga i inacabable de maldecaps per al Tripartit que va heretar el govern de CiU reproduint i caient en els mateixos errors estratègics.

Es va mirar de cercar gestor privat, es van subvencionar companyies aèries, es va confiar que la boira, fidel com el nostre esperit, seria tan amable que no posaria pals a les rodes als esquiadors que arribaven per anar a provar la neu... andorrana. Tothom, però, va seguir defensant l’impossible però sense saber com posar-li el cascavell al gat. I llavors, en plena campanya electoral, va aparèixer Felip Puig per dir públicament el que alguns callaven: “100 milions d’euros per un aeroport que no té prou activitat per poder tenir un retorn.” Doncs miri, molts coloms i pocs avions.