Passejant pel carrer Major

Quan el meu pare va arribar a Lleida, es va quedar parat veient la gentada que passejava pel carrer Major. Barceloní de soca-rel va venir a fer el servei militar a Gardeny i ja s’hi va quedar. Al carrer Major, els tiets Dalmau hi tenien la sastreria i allà hi va conèixer la meva mare. Ben aviat es van enamorar i després de festejar carrer Major amunt, carrer Major avall, finalment es van casar. De petita, agafada de la mà dels meus pares, el carrer Major es convertia en el paisatge de molts caps de setmana. Els dissabtes repassant tots els aparadors amb el nas empegat als vidres llargs i interminables de Las Sederías Catalanas i els diumenges, després de missa, per anar a El Ramillete a comprar el tortellet de nata. Com que el meu pare quan era jove era força alt, diu que s’entretenia contemplant com la munió de gent que passejava pel carrer Major formava un grup compacte de caps, alguns amb barret, avançant al mateix ritme lent i perfectament sincronitzat. Els qui pujaven en direcció a la Paeria formaven una ampla filera a la dreta i els qui baixaven en direcció al carrer de Sant Antoni, amb una altra filera compacta a l’esquerra. Com si es tractés d’una processó de Setmana Santa. Sovint les fileres quedaven aturades perquè una parella d’una filera es trobava amb una altra parella de la filera contraria i llavors es paraven a fer petar la xerrada, per dir si fa no fa el de costum, i això comportava una petita retenció que quedava ben aviat resolta quan les dones s’acomiadaven amb dos petons perquè fixa’t, noia, com està avui de ple aquest carrer Major, que no s’hi pot donar ni un pas. Eren les passejades del moro a l’àngel, amb parada per comprar al Cantábrico una paperina de cargolins de mar, que els més entesos en deien bígaros i, de l’àngel al moro, fent una paradeta a la barra de La Jijonenca per fer una orxateta amb palleta. El que més li agradava al meu pare del carrer Major era que a l’estiu hi havia bones ombres i a l’hivern no hi feia tan de fred perquè, deia, “la boira es queda portes enfora i quan malauradament hi entra, les castanyeres ens treuen el fred dels dits”. Aquest cap de setmana, el carrer Major que va unir els meus pares tornava a estar a vessar de gent. Amunt i avall. Tafanejant per les parades del Mercat de les Rebaixes m’he sentit com quan era petita. Quan el carrer Major era el carrer Major.