Els mals mentiders

D’ençà que el món és món, la massa, és a dir, la majoria d’individus d’una societat, el que s’entén com el gran públic, ha ensopegat una i una altra vegada amb els set pecats capitals que l’ha acabat convertint, a voltes en un ramat de xais i d’altres en llopades famèliques d’ullals esmolats. D’aquests set pecats: supèrbia, peresa, avarícia, luxúria, gola, ira i enveja, el que més aglutina el conjunt d’aquesta massa és la peresa, la mandra a pensar. I una massa mandrosa es converteix en el titella perfecte a mans d’aquell que sap com moure els fils que el subjecta i l’empresona. Per norma general, la massa mandrosa tampoc no acostuma a ser molt intel·ligent, una fatalitat que l’aboca inevitablement al fons del pou de la manipulació més salvatge. Mancada, per tant, del talent de no deixar-se enganyar, la massa mandrosa cau en l’engany més primari i aquí, com és sabut que perseguir la veritat requereix esforç, és on la mentida troba el camí ben adobat.

En Joan Fuster afirmava en el seu Diccionari per a ociosos (Editorial AC, 1964) que el mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders perquè se’ls coneix quan menteixen. Amb un bon mentider potser ens podríem fins i tot entendre, però, quan estem davant d’una tropa de mals mentiders que a més juguen a casa amb una claca de massa mandrosa que es permet fins i tot el luxe de fer-se gols en pròpia porta, aleshores sí que es pot dir que els que persegueixen la veritat han begut oli i tot ho tenen perdut, perquè la relació queda viciada en origen. Un mal mentider és capaç de tot perquè és aliè al ridícul i aleshores la seva gosadia esdevé il·limitada.

La credibilitat no figura en el seu diccionari i tampoc es posa vermell quan gosa dir-les de l’alçada d’un campanar. Mentre la massa mandrosa l’aplaudeix, el mal mentider s’asseu a la cadira d’un tribunal i després de jurar que dirà la veritat i només la veritat, amb la rialla als llavis, menteix descaradament. Perquè la manca a la fe oferta en un jurament no comporta conseqüències per a aquells que se saben conqueridors. I quan finalment eleven les seves natges mentideres del seient del gran tribunal de la Santa inquisició, s’eixuguen el cul amb la pobra veritat sense molestar-se ni tan sols d’estirar de la cadena.