Parlem de cultura

Tot un encert la iniciativa de l’amic Salvador Escudé de voler encetar la seva etapa al capdavant del Departament de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Ilerdencs amb el cicle Sense pels a la llengua, un magnífic títol que, pel que m’ensumo, de ben segur esdevindrà un bon laboratori d’idees i projectes en un futur immediat.

De fet, tot just dimecres de la setmana passada, alguns afortunats ja vam tenir l’oportunitat de poder començar a ensalivar aquest pinyol que té l’objectiu i la bona voluntat de poder aportar pessics de sal i pebre que ajudin a enriquir culturalment el conjunt de la societat catalana. Dimecres s’inaugurava amb un debat força interessant sota l’aixopluc d’una pregunta provocadora: “On és el públic cultural?” De fet, quan els assistents, una trentena llarga, tot just ens havíem assegut a les butaques ja començàvem a interrogar-nos sobre aquest fet. On és el públic cultural en una Lleida on sorprenentment el fet cultural, si agafem com a baròmetre la munió d’actes diaris que s’hi organitzen, sembla que ens interessa i força? De la mà moderadora, no pas moderada, de l’Amat Baró, els convidats a dir la seva, la periodista d’aquest diari Anna Sáez, l’escriptor Emili Bayo, la poeta Meritxell Cucurella-Jorba i el músic Xavier Baró, van aportar experiència, il·lusió i coneixement sense que aquest positivisme entusiasta els suposés cap impediment, fent honor al títol del cicle, a l’hora de reconèixer que, malgrat els esforços esmerçats, el retorn és, a voltes, força decebedor. Certament van aflorar alguns dels tòpics més nostrats perquè els arguments que els sostenen són, en els casos que es van relatar, incontestables. Algú pot negar, per posar el top ten dels tòpics, que el talent de casa nostra és poc o gens reconegut a casa nostra? Quan els mateixos professionals que estan al capdavant de grups de teatre familiar et reconeixen que, mentre són desitjats i contractats a tota Europa, aquí, a casa, se’ls ignora. Com ho haurem d’anomenar? Insuportable incultura provinciana seria la descripció més adient? No és la primera ni la darrera vegada que aquests arguments de pes ens esclaten a la cara i que, farts d’anar-los mastegant i regurgitant contínuament amb un resultant ben frustrant, ens reunim per denunciar-los en veu alta i clara. Benvingut, per tant, amic Salvador, a aquests Sense pels a la llengua que, a còpia de denunciar el que ja és més que obvi, ens conduiran a poder redreçar la nau.