Política? What is it?

Ahir els catalans de carnet vam anar a votar formacions que sabent que res o poca cosa podran fer a Castella, almenys servirà per tocar-los una mica allò que no sona i amb aquesta engruna de pa sec, ja s’ho faran anar bé per fer veure que marquen paquet davant un estat que de la uniformització i assimilació n’han fet dogma de fe. El que està clar és que ara que els de la meseta ja ens han pres la mida, és evident que el “No a tot” serà la tònica que ens regirà durant els propers anys. Per molt que cantem i que continuem penjant llaços grocs de plàstic a tots els fanals del país. Ja es va veure durant els no-debats electorals: Catalunya es va convertir en l’ase de tots els cops que els partits catalans van entomar amb una resignació mariana del que se sap sotmès però encara espernega, tot i que amb una desorientació més que evident, conseqüència de la manca absoluta de lideratges preparats per enfrontar-se a una situació extrema com la que estem vivint. Deixant de banda la penosa situació dels partits polítics catalans, la campanya electoral dels partits espanyols i espanyolistes ha estat la demostració més evident de la manca de preparació, fins i tot de la més elemental, per part d’aquells que actualment hi estan al capdavant. Titelles inanimats que escopien retrets, insults i emocions primàries per exaltar les masses eixelebrades han esdevingut els nicis útils a mans dels que de debò administren les nostres vides. Darrere de tota aquesta colla de pinxos de barri que despleguen els plomalls davant les càmeres com galls dindi en zel, hi ha amagats els de sempre; els que mai no s’han mogut perquè la seva màxima és que tot canviï perquè tot segueixi igual. Els que remenen les cireres, els invisibles, els administradors de drets i deures, els que sempre guanyen. Els apolítics. Els que apunten perquè els titelles articulats disparin sense fer preguntes. En definitiva: els que sense adonar-nos-en ens condueixen de cap a la profunditat insondable. A partir d’avui, el rellotge marca l’inici del camí de la veritat. Els que tallen el bacallà ja han determinat que els titelles guanyadors han de continuar atacant el dimoni amb cua de la catalanofòbia amb altres discursos de ganivet esmolat com la modificació del sistema de pensions. Agafeu-vos ben fort al matxo perquè el carro, companys i companyes de classe mitjana, ens va pel pedregar. En seguirem parlant.