De porcs i de piulades

Diuen que les piulades les carrega el diable i que quan se t’acut una frase brillant, el manual d’instruccions ens aconsella comptar fins a cent perquè, finalment, arribes a la conclusió que el millor tuit és el que no s’acaba enviant; però, després de comprovar l’escarniment que s’ha fet amb la Núria de Gispert pel que, a cop calent, va enviar, gairebé es podria afirmar que als catalans ens agrada disparar a les ambulàncies. Vincular les exportacions de porcs amb dirigents del PP i Ciutadans amb una frase tan irònica i innocent a la vegada, com que “Catalunya augmenta les seves exportacions”, no hauria d’escandalitzar ningú que tingui un mínim sentit de l’humor i que no se l’agafi amb paper de fumar, que és el que massa sovint alguns patriotes acostumen a fer, per allò que “nosaltres no som com ells”. En un país com Catalunya, on l’escatologia és el parenostre de cada dia i on, fins i tot, per Nadal situem un caganer al naixement, es fa estrany com de vegades filem tan prim quan qui la vessa és un dels nostres. Una altra cosa és preguntar-nos tots plegats si és positiu que les persones que tenen noms i cognoms claus per a un país, per a qualsevol país, hagin de piular constantment com si fossin adolescents eixelebrats. I, en aquest cas, molts dels que s’han afanyat a posar la soga al coll a l’expresidenta del Parlament, exigint que no se li concedeixi la Creu de Sant Jordi, haurien de fer santament de callar perquè, com està escrit, qui estigui lliure de pecat... i, ai!, senyor, que pocs se salvarien de la crema si comencéssim a repassar piulades de molts d’aquests que ara s’esquincen les vestidures. Recordo quan Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi que duia penjada al pit des de l’any 1994. En una entrevista va declarar amb una rialla d’orella a orella que ella mai no l’havia volgut, però que els seus germans li van dir que així anirien de festa i es divertirien. “Quan vaig sortir a recollir-la, els guàrdies se’m quadraven. Com que no m’ho podia creure, vaig tornar a passar diverses vegades, i sempre es quadraven. Els meus germans, que m’esperaven fora, es petaven de riure.” Insultar funcionaris públics que compleixen amb el seu deure i, a més a més, tot un país que t’honora amb la màxima distinció deuria resultar força divertit per a aquells que van aplaudir-li la desbarrada i que ara posen el crit al cel.