Eleccions i sardines

Ahir em vaig llevar d’hora i no pas perquè tingués cap pressa per anar a votar. Fa temps que formo part d’un partit que va crear un bon amic meu el dia que va decidir engegar a fer punyetes els partits a l’ús: el PDE, el Partit dels escèptics. Per tant, aquest deure ciutadà, que compleixo fins i tot quan els salvatges ens atonyinen, el deixo per darrera hora, quan les urnes ja estan plenes i els representants de la mesa esgotats. La meva urgència venia donada per un fet ben domèstic: m’esperava un bon esmorzar de forquilla com Déu mana. I el mes de maig la millor manera d’encetar un diumenge és amb un bon plat de sardines a la brasa damunt la taula. En Josep Pla va fer tota una litúrgia d’aquesta meravella. La sardina d’abril i maig, deia, és el millor peix del mar que, sens dubte, està per sobre de tots els peixos coneguts en aquesta època fabulosa de l’any. Un aliment que es produeix simultàniament amb els primers vegetals que als catalans ens tenen el cor robat: faves, pèsols i patates tendres. Ufanoses, grasses, pletòriques, les sardines, acompanyades de pa torrat i un porronet de vi a la vora, et deixen el cos preparat per a una bona lectura. Sota un sol que escalfava de valent vaig obrir l’ordinador per fer un repàs dels diaris i, de passada, tafanejar les primeres dades de participació de les meses electorals, i mentre llegia l’article d’en Vidal Vidal, una notícia que de ben segur faria remoure Josep Pla a la seva tomba em va esclatar davant dels ulls. Greenpeace publicava tot un seguit d’esqueles per denunciar l’extinció imminent d’espècies com és el cas de l’orangutan de Borneo, el tigre de Sumatra, el tauró balena, les abelles, la vaca marina i la sardina! La meva àvia, una altra enamorada d’aquest peix que, com el bacallà, era menjar de pobre, deia que arribaria un dia que el preu de les sardines s’enfilaria fins als núvols i “ja veureu com no em podrem menjar”. Està clar que sense les sardines la nostra cuina mediterrània se’n va en orris. El mediterrani se’ns mor ofegat pels plàstics, el menyspreu i la ignorància. Mentre recollia els plats de l’esmorzar i llençava les espines de les sardines al contenidor orgànic, vaig decidir que, després d’anar a votar, aniria a posar un ciri a la catedral per intentar salvar aquest peix de la crema, perquè, de ben segur que els catalans podem viure sense els polítics però, sense la sardina, no ho crec pas.