Aquests són els meus principis i...

El prestigiós periodista americà Thomas Friedman, amb La Terra és plana (MR Ediciones, 2006), ens venia a dir que el nostre món tal com el coneixíem fins ara s’ha fos com un bolado i que la rabiosa actualitat de l’acampi qui pugui s’ha emportat per endavant els principis ideològics i filosòfics dels partits polítics. Per posar un exemple entre molts d’altres podríem dir que, mentre en els diccionaris de definicions encara podem trobar que el socialisme propugna una reforma radical de l’organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, la realitat i la pràctica dels que encara presumeixen d’incloure aquesta doctrina a les seves sigles , els desmenteix i els converteix en mentiders de manual. Però en l’imaginari col·lectiu encara persisteix la convicció que els partits socialistes representen l’esquerra. Fins i tot l’Ada Colau s’ho ha acabat creient, o almenys ho fa veure. Però aquells que no es deixen enganyar per frases grandiloqüents i missatges buits de contingut faran santament de llegir l’informe de l’analista de dades Joe Brew, que després d’estudiar dades i elaborar gràfics ha arribat a la conclusió que el PSC, que s’enorgulleix de ser un partit “d’esquerres”, l’anàlisi el situa exactament al mateix lloc que el Partit Demòcrata Europeu Català, PDeCAT, a qui sovint s’acusa de ser un partit de “dretes”. Viure en un permanent autoengany és summament perillós perquè quan estàs sol i et mires al mirall, pots trobar-te que t’has convertit en l’enemic que pensaves que estaves combatent. Fa uns anys, el que va ser secretari de Comunicació del Govern durant el període 2011-2016, el periodista Josep Martí Blanch, va escriure un llibre força curiós: Ets de dretes i no ho saps (L’Arquer, 2008), en què intentava amb prou encert trencar el clixé de dretes i esquerres amb un simple qüestionari on s’evidenciava que no totes les persones que es definien políticament com d’esquerres superaven la prova del cotó. El partit laborista de Nova Zelanda, que tot i que forma part de la Internacional Socialista aquí seria considerat conservador pels partits d’esquerra, acaba d’aprovar uns pressupostos envejables que estan als antípodes del que es pot esperar d’un partit com el PSOE, que ha practicat fins a l’avorriment el lema d’en Marx, d’en Groucho Marx: “Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres.”