Els brètols

No hi havíem tornat a Nàpols. Potser feia més de vint-i-cinc anys d’aquell viatge. I de cop i volta en vam començar a parlar. Amb enyor. Enyoràvem aquella ciutat que vam sentir tan nostra. Damunt la taula de la cuina vam obrir el plànol. Amb cura. Perquè els plecs no s’acabessin d’esquinçar del tot. Vell, gastat pel pas del temps. El plaer del contacte amb el paper, de tornar a resseguir amb els dits les rutes per on havíem passat, per on ens havíem perdut. I les línies perfilades amb un bolígraf que ens recordaven paisatges, olors i moments inoblidables. I ens vam enyorar tant, que no vam poder fer altra cosa que caure en la temptació. Vam omplir les maletes de records i vam fer camí fins a la ciutat més bella. Mentre els quilòmetres anaven escurçant el retrobament, vam decidir que l’empremta catalanoaragonesa tornaria a marcar els nostres passos. De la mà del comte de Ribagorça i dels almiralls Ramon de Cardona-Anglesola i Hug de Montcada, tornaríem a visitar-la i ens perdríem pels carrers de la ciutat on encara es pot constatar la importància de Nàpols com un lloc clau per a l’avituallament de blat de la corona catalana. L’esplendor de Nàpols. I des de l’any 1995, Patrimoni de la Humanitat. Vam arribar de nit tancada i l’endemà a primera hora, peus a terra i preparats per abraçar la ciutat del Vesuvi. I llavors vam descobrir com Nàpols havia caigut a mans dels brètols. De les persones sense escrúpols, dels sense ànima, dels que són capaços de malmetre-ho tot. Res s’havia salvat de la desfeta. Les façanes de les cases més nobles guixades amb gargots competien amb bosses d’escombraries que regalimaven damunt d’esgrafiats bellíssims. La malícia dels brètols en una ciutat que semblava deixada de la mà de Déu semblava que no havia tingut aturador. Les façanes de les basíliques i les esglésies que recordàvem amb tanta estima havien patit els atacs més salvatges d’aquests brètols. Un patrimoni cultural, un autèntic museu a cel obert, que també és nostre, vexat amb grafits maldestres, gargots insultants i pixum que regalimava per les parets. Sembla que ningú hi vol posar remei, ens va comentar una napolitana que ja vorejava els vuitanta anys. Els brètols estan desfent el món, va afegir, i ens hi haurem de resignar? Els brètols que malmeten els nostres carrers: parets, monuments, bancs, escultures. I només a Nàpols.