SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Ho

v

aig escoltar per primera vegada a un home d’un poble del Segrià. Érem una colla de nois i noies que hi passàvem l’estiu i aquella tarda mandrejàvem a la plaça major. Aquell home, solitari, mig endormiscat en un banc de fusta, ens va començar a donar conversa per acabar explicant-nos mil històries de la Guerra Civil que havia viscut en primera persona. Quan ja fosquejava, un vehicle es va aturar per preguntar per un carrer en concret i, aleshores, ell, sense moure’s d’on era, va contestar-li amb aquestes paraules: “Està molt lluny. A l’altra banda del poble…, als collons d’Andares”. Durant molt de temps em vaig estar preguntant el significat d’aquesta expressió tan sovintejada a les terres lleidatanes. Aquest Andares era potser una població? Un lloc que ell havia conegut de jove? Era evident que es referia a un lloc llunyà que estava, diguem-ne, a la quinta forca, però existia aquest Andares als mapes? Després de molts anys vaig tornar a visitar el poble i aquell home, ara padrí, seguia allà, solitari, mig endormiscat, assegut al mateix banc de fusta. M’hi vaig apropar i vaig seure a la seva vora. Ben aviat vam començar a parlar, primer del temps, després de la fruita i, finalment, m’hi vaig atrevir. Va posar cara de sorpresa quan li vaig preguntar per aquest Andares desconegut. “Això bé de la mili, noia”, em va contestar. A molts nois els enviaven a fer el servei militar a un poble que està als voltants de Madrid. A Alcalà d’Henares. La gent preguntava... i, escolta, al teu fill on li ha tocat fer el servei? I l’altre, el pare o la mare del noi, com que no se’n recordaven prou bé del poble, contestaven que molt lluny, molt lluny i uns deien “no sé què d’Henares”, d’altres “L’Alcalà de no sé quantos” i encara n’hi havia que tallaven curt amb un “als collons”. A poc a poc, en boca de la gent, el nom del poble castellà es va anar deformant fins a quedar “els collons d’Andares”, una denominació ben original per assenyalar un lloc remot, allunyat de tot i, on dit de passada, no paga la pena anar-hi. Una expressió que dita amb un to de veu sec, amb un punt d’ironia, és ben diferent d’altres amb el mateix sentit de llunyania, com: “És a la quinta forca” (que té el seu origen a la Barcelona del segle XIX, quan al Turó de la Trinitat hi havia la darrera forca d’execució) o “On nostre Senyor va perdre l’espardenya”, una expressió que en la llengua dels d’Andares se’n diu “donde Cristo perdió el gorro”.

tracking