Barcelona 1714

Vam voler anar-la a veure amb un afegit de patriotisme penjat al vestit. Aquesta Barcelona 1714 que s’exhibeix al Funatic no és una pel·lícula com les altres perquè aquesta ens explica una part imprescindible de la nostra història, que tothom com a català i europeu hauria de tenir ben mastegada. De la nostra gran desfeta com a nació. De la nostra transcendència en el referent mundial. El setge de Barcelona per part de l’avantpassat del Preparado posa negre sobre blanc, assenyalant botxins i víctimes de la guerra de Successió, la que fou sens dubte la primera guerra mundial lliurada a Europa i les seves colònies. Amb un pressupost de fireta, un milió sis-cents mil euros, la pel·lícula no és per llençar coets i menys quan es tracta d’un guió ambientat en un marc èpic de grans batalles que exigeix efectes especials, rodatges d’exteriors i que, en canvi, s’ha hagut de limitar a espais habilitats per l’Ajuntament de Valls convertits en platós de croma i imatges en 3D de diversos àmbits que, sí o sí, havien de resultar espectaculars. La titànica resistència al Baluard de Santa Clara reduït a una mena de maqueta desvirtua sens dubte la transcendència històrica del moment que, per aquells espectadors que no sàpiguen res d’història, els semblarà poc menys que una petita batalla de joc virtual. Els americans, que tenen més pressupost del que poden digerir, de la nostra història n’haurien fet milers de pel·lícules. Els americans s’han fet un tip de rodar pel·lícules del Vietnam, de la guerra civil americana i de la conquesta de l’oest, fins al punt que la majoria de catalans saben qui era el general Custer o el president Lincoln, però, en canvi, desconeixen Villaroel, Bac de Roda o Enric de Darmstadt, cap de la defensa de Lleida. Aquesta no és la pel·lícula de la nostra desfeta. És una pel·lícula rodada amb pocs mitjans però amb una gran professionalitat. Les grans pel·lícules que expliquin la nostra gran nació, els nostres herois i els nostres botxins, encara no s’han rodat. Però, és clar, el nostre mal sempre és el mateix. No hi ha pressupost. La mateixa cantarella. El mal com sempre ve d’Almansa que a tots alcança. I sense diners, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha hagut de suprimir exposicions i ja juga a segona divisió en la lliga de museus. El museu d’un país que representa el 20% del PIB estatal ha de sobreviure amb les molles del pa que s’endú la major part dels fons estatals de Cultura.