Tractat de la tolerància

Quan Hípies, el més gran dels sofistes, li va preguntar a Sòcrates per la seva idea de justícia, aquest li respongué: “No facis cas de les meves paraules, fixa’t en els meus actes.” En aquests temps actuals, dolents per a la lírica i la poesia, als mals ànimes que defensen frases buides de contingut com “la justícia és igual per a tothom” o que “la justícia és imparcial” o fins i tot que “la justícia és la defensa del que és just” haurien de gravar-los un tatuatge enmig del front amb la màxima del filòsof grec, perquè així tothom podria avançar-se als seus actes, accions i guarir-se d’una certa candidesa que fa possible que encara hi hagi gent beneita que s’empassi gripaus sencers de mentides orquestrades. En una de les obres més singulars de Voltaire, Tractat de la tolerància (1763), l’escriptor parisenc denuncia com la manca de tolerància d’una societat, de qualsevol societat, pot abocar-la a la fabricació de falsedats disposades de tal manera que serveixin per crear un relat que sigui compartit per una massa fanàtica disposada a creure, defensar i propagar els fets imaginaris que se’ls proposa. Voltaire va escriure el Tractat indignat per uns fets terribles que van ocórrer a Tolosa de Llenguadoc i que ara es descriurien com el resultat tràgic d’una fake news. L’any 1762, Joan Calas, un comerciant de religió calvinista, fou condemnat i executat sota la falsa acusació d’haver escanyat el seu fill perquè aquest volia convertir-se al catolicisme. La realitat és que el suïcidi del fill del comerciant, un noi que havia fracassat en els negocis i que havia perdut tots els diners en el joc, va servir perquè el seu pare i tota la família fos acusada per una població catòlica exaltada per jutges i magistrats que sabien la farsa de tot plegat. La veritat no va impedir que el pare fos condemnat a morir torturat al poltre, que el germà fos desterrat i les germanes forçades a ingressar en un convent. La mare, anglesa de naixement, va contractar els serveis d’un advocat que va poder demostrar les falsedats que van desfer aquella família, però que no van servir de res davant dels tribunals. Els defensors de la perdurabilitat de la mentida van afirmar públicament que aquell vell calvinista no valia res comparat al bon nom dels jutges i magistrats. “Els magistrats i els jutges mai no erren”, “Hi ha més magistrats que Calas”. I per tant, la família Calas va ser immolada en honor de tota la magistratura. Pobre Voltaire, si pogués veure Catalunya per un forat!