I ara què hauria d'escriure?

Em faig aquesta pregunta que no m’havia fet mai. I precisament me la faig ara, bé, ja fa alguns dies, perquè de debò que, si escric el que en aquests moments em plau escriure, tinc la ferma convicció que aniré de patac a la garjola. Jo, que em considero una noia prou assenyada per no fer cap bestiesa, em venen al cap pensaments que no puc verbalitzar en veu alta perquè faria tremolar les parets del col·legi de monges on vaig estudiar. El meu emprenyament s’ha desfermat del tot i ja no sé pas com aturar-lo. Què dic? Com ho dic? Potser ho podria provar d’aturar posant-me una faixa, ara que tornen a estar de moda abans que la demanda enfili els preus fins als núvols? Descartada aquesta opció que no fa per mi, em neguiteja notar com la llengua se’m passeja de dreta a esquerra per dins la boca i em fa por que d’un moment a l’altre em faci dir un disbarat. Davant de l’ordinador, els dits se’m disparen i, apa, ja hi som, a esborrar la majoria dels paràgrafs perquè no, noia, que això i això i això altre no és convenient. I esborro i esborro i a tornar a començar, que a veure si ara et controles i no dius allò que ja saps que no. Autocensura, ves per on. I no creguin que no faig mans i mànigues perquè se’m passi aquesta fal·lera de buidar el pap. He provat d’anar al gimnàs per veure si se’m passen els nervis fent estiraments i genuflexions, però l’esforç ha estat del tot inútil i, diria, fins i tot contraproduent. La setmana passada de poc hi va anar que no li llencés una pesa de deu quilos a un musculat sense cervell que va tenir l’atreviment d’estirar-me de la llengua. Ja ho veieu, la cosa no pinta bé. I el cas és que hauria de trobar remei per aquest rau-rau, abans no sigui massa tard. D’ungles gairebé ja no me’n queden. I m’havia promès no mossegar-me-les. Fins i tot havia comprat a la farmàcia una mena de líquid, amarg com ell sol, que es veu que és d’una eficàcia comprovada, o així m’ho va assegurar la farmacèutica, contra les rosegadores compulsives com és el meu cas. Res. Un fracàs absolut. Ha arribat un punt que només aconsegueixo assossegar-me quan estic a casa. Em vaig comprar per internet un ninot amb tricorni i després de seguir fil per randa les instruccions d’un tutorial japonès de relaxació a l’entrada de la feina, sembla que els batecs del meu cor no van tan accelerats. Ara que el pobre ninot amb tricorni està que fa pena de mirar. Però els tutorials tenen remei per a tot. Aquest japonès aconsella renovar el ninot cada setmana i problema resolt.