I en diuen democràcia...

Juliol de 1969: “El que després serà conegut popularment com El Campechano presta jurament davant Las Cortes españolas i és proclamat el successor del dictador Franco a títol de rei.” Novembre de 1975: “Mort al llit del dictador Franco i el designat com el seu successor, Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón i Borbón-Dos Sicilias, després de jurar els principis i les lleis fonamentals del Movimiento, promulgats pel dictador i aprovats per les Corts espanyoles per aclamació, és proclamat Rei d’Espanya.” Novembre de 1975: el nou rei crea un títol nobiliari, ducat de Franco, per a Carmen Franco Polo, filla del dictador, per les seves excepcionals circumstàncies i mèrits (ja saben que qui no és agraït, és un malparit). Octubre de 1977: “Promulgació de la Llei 46/1977, la Llei d’Amnistia, coneguda popularment com el pacte de l’oblit, que contradiu la Llei de justícia universal que persegueix els crims de lesa humanitat. Aquesta Llei va acabar amnistiant totes les persones que havien comès delictes d’intencionalitat política (genocidis, crims del franquisme, desaparició forçosa, tortures, denegació d’auxili).” Desembre de 1978: “Entra en vigor la Constitució espanyola que no deroga la Llei d’Amnistia i que defineix la forma política de l’Estat espanyol com a monarquia parlamentària i trasllada al successor nomenat pel dictador la figura de cap d’estat i capità de les Forces Armades.” Com veieu un inici modèlic del qual no es podia esperar res de bo. Ja ho va deixar escrit aquell sac de pols del Valle de los Caídos que un dia mentre pescava truites de riu per Aigües Tortes: “Lo dejo todo atado y bien atado.” I d’aquell nyap ara en diuen Democràcia, vés per on. I vinga embolica que fa fort: proclames de la Guàrdia Civil, de comandaments de l’exèrcit, medalles al pit per a torturadors i pensions extra per a comissaris franquistes i, m’ho deixava, confirmació del ducat de Franco per a la neta del dictador, la Carmen Bordiu, que es veu que ja va pagar les taxes i per això, fins i tot, va sortir publicat al Boletín Oficial del Estado per vergonya de propis i estranys. Potser per això l’himne d’aquesta Espanya democràtica tan exemplar és el mateix que el del franquisme. I encara n’hi ha que s’estiren els cabells per quatre contenidors cremats. Beneits.