El Morera: un cas com un cabàs

En Josep Lladonosa ens en parla amb entusiasme. Assegura que el principal servei que Morera i Galícia féu a Lleida va ser la cessió de la seva col·lecció de pintures, que va donar origen al magnífic Museu Morera, creat l’any 1915. El 80% del seus quadres pertanyen a la donació i, a la llarga llista que va seguir a aquella donació amb signatures tan valuoses com les d’en Carlos de Haes, Gosé, Baldomer Gili i Roig, Viladrich, Maella, Simonet, Samarra, entre molts d’altres, s’hi van anar sumant les d’en Cristòfol, Lamolla, Crous, Brossa, etcètera, per conformar un catàleg general que, si no fos pels migrats pressupostos que sempre l’han acompanyat, fa un goig que enamora. Només cal contemplar l’exposició Inventari general, que, a manera d’aparador de les reserves del Museu, ha servit per denunciar, una vegada més, la ignorància i deixadesa de les nostres institucions envers un patrimoni que, en d’altres llocs més civilitzats que no pas el nostre, haurien prestigiat amb orgull. “Mireu, contempleu aquesta magnificència i ara ompliu-vos el cap de cendra, vosaltres que en sou els culpables.” Un gran contingut sense continent al qual sempre ha tocat les de perdre davant de qualsevol enginy i ocurrència que, finalment, s’ha endut el gat a l’aigua, com va ser el cas del Centre d’Art la Panera, un gran continent sense gairebé contingut. I no cal dir el món de l’esport, que sempre que ha calgut ha rebut morterades ingents de calerons.

En el número 7 de la Revista Catalana de Museologia (any 2012/2013) es denunciava la paralització sine die del projecte de construcció de la nova seu del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, aleshores previst al solar adjacent al Centre d’Art La Panera, per manca de finançament. Centre d’Art, sí; Museu Morera, no. Fantàstic. L’any 2017 celebràvem el centenari del Museu mirant el passat, present i futur, amb la publicació d’un llibre amb la foto llampant de l’Audiència com a nova ubicació, una altra, del fons pictòric. Del fons Feder de la Unió Europea n’arribava 1,9 milions d’euros que s’afegien al milió de la Diputació i el món semblava de color de rosa. Ara el projecte torna a estar aturat i el nou paer en cap demana temps, és a dir paciència que ja és infinita, oi Jesús Navarro i equip? És clar que després de comprovar com, després de dos anys, la llança de l’Indívil i Mandoni encara no s’ha restituït... en fi, que Déu hi faci més que nosaltres i el darrer, si us plau, que apagui els llums.