Temps de boira

A punta de dia aixeco la persiana i l’espessa boira em saluda. Fa dos dies que el sol s’hi ha amagat al darrere. Tímid, massa poruc per atrevir-se a emergir per sobre el magnificent mantell blanc que s’abraona per damunt dels seus dominis. Aclaparadora, es passeja per la ciutat imposant tonalitats de televisor antic. Convençuda que si el gran poeta li va dedicar paraules eternes, és perquè la gent de ponent l’estima i la venera. I si a més s’organitzen rutes turístiques per contemplar-la com si fos vés a saber què, és ben lògic que els fums se li hagin pujat al cap i n’acabi fent un gra massa. A casa, però, de la boira mai no n’hem volgut sentir ni parlar. Quan ella arriba i apunta el nas per una cantonada, nosaltres fugim per l’altra. On? De petita el pare enfilava sempre en direcció Vinaixa. Deia que allà el sol no s’acollonia i li plantava cara. Quan la claror s’entreveia enmig dels núvols baixos, allà que ens quedàvem. De grans, quan tothom ja va fer el propi niu, cadascun va buscar el seu refugi assolellat. Ja fa anys que nosaltres vam triar Poblet. De fet ens té el cor robat i, per això, faci fred, faci calor, hi anem tant com podem. Com si es tractés d’una necessitat de l’esperit. El paisatge ens reconforta. Les giragonses de la carretera envoltada de vinyes, els boscos tothora solitaris i les muntanyes recorregudes tantes vegades pam a pam, ens retornen la pau i la serenor que de vegades ens xucla la rutina diària. La visita obligada a la immensa espiritualitat de Santa Maria de Poblet, ens recorda com de prenyada és la nostra història. I això, en moments com aquests, hi afegeix autoestima. A cada racó, la plenitud esclata sense límits. No tothom pot dir que té a tocar de casa el conjunt monàstic medieval més gran d’Europa. Poblet convida a la lectura. Per això, sovint, el visitem acompanyats d’un llibre. L’anècdota de l’escriptor i amic Toni Batista (Montserrat, Els misteris de la Muntanya Sagrada, Ed. l’Arquer, 2008), ens desperta un somriure. Com el pare de Joan Carles, Don Joan de Borbó, va triar el títol oficial de comte de Barcelona, quan el seu fill va voler visitar per primera vegada Poblet acompanyat pel seu pare, els serveis de protocol van plantejar un problema. Per primer cop a la història, el rei d’Espanya i el comte de Barcelona eren persones diferents, i a Catalunya la primera autoritat era el comte de Barcelona. Ho van resoldre prohibint la visita al pare del campechano. Sense visita i sense corona.