Propòsits esborrats

Demà a les dotze de la nit passarem pàgina a un altre any ben mogut. Desconec que ens depararà el nou, que ja apunta per la cantonada, i si les nostres voluntats col·lectives tornaran a ser trepitjades i violentades. No soc gaire optimista, o potser és que quan un any se’n va, m’agafa un no sé què que m’entendreix i m’aboca al desànim. Algú va deixar escrit que els anys que arriben no es poden renovar amb miratges, encara que, ben mirat, què seria de tots nosaltres si no fóssim capaços d’imaginar impossibles. Sense les il·lusions que saben enganyar els nostres ulls, la vida seria ben insípida. Cal, per tant, posar-hi píndoles que malgrat que semblin inconcebibles, impensables, inimaginables i fins i tot irreals, aconsegueixen fer-nos creure que poden ser realitzables, perquè mai se sap quan els astres es poden alinear a favor nostre i fer realitat aquests polsims de somnis que ens ajuden a caminar cap endavant seguint l’estela dels impossibles. De fet és només la tossudesa la que fa capgirar els impossibles amb possibles. Soc del parer que res ens hauria d’estar negat i menys quan un any és a punt d’entrar de ple en el nostre calendari vital. Res. Ni quan ja tenim coll avall que els propòsits de l’any nou no són altra cosa que els despropòsits de l’any anterior. Per això torno a proposar-me, sense gaire convenciment però tossuda fins al moll de l’os, la mateixa tirallonga de propòsits de l’any passat i de l’anterior i dels de ja fa una bona pila d’anys. Baixo al més profund racó de la memòria per trobar-me que les classes pendents de perfeccionament del meu anglès, cada vegada més rovellat, tornen a regurgitar amunt i avall com si es tractés d’un cogombre mal paït. I aquell viatge amb motxilla i transport públic a l’altra punta de món que dormita des de vés a saber quan i que no sé per què continuo apuntant al llistat de pendents, però que ho faig amb el mateix entusiasme del primer any, quan m’ho vaig proposar amb el convenciment dels creguts. Suposo que com que els anys mai no passen endebades, enguany tot ho veig amb els ulls d’una càmera lenta. Suposo que la mandra va guanyant terreny i els propòsits a poc a poc es van alentint, i el que un any estava al capdavant del llistat va baixant en posicions mentre avança un verb que cada vegada m’agrada més: badar. Santa paraula. Badar. Té un dring tan sonor. Badar. Potser per a l’any vinent badar serà la primera opció del llarg llistat de propòsits irrealitzables. Senzill. Plausible. Assolible. Bon any.