El dia de Reis

A casa, Ses Majestats els Reis d’Orient arribaven de nit. A mitja tarda deixàvem en un balcó una mica de palla per als camells, una safata amb torrons i uns gotets de vi ranci per als patges. A la vora, en un racó, ben afilerades una al costat de l’altra, hi posàvem les sabatilles. Després, amb la feina feta, anàvem a veure la cavalcada. La meva padrina es quedava a casa amb l’excusa que, com que vivíem en un primer pis de la placeta de Sant Llorenç i els camells s’enfilaven fins dalt amb la gepa ben carregada de regals, ella els ajudava i així els patges aprofitaven per menjar i beure. Tornàvem mig congelats pel fred i els llums del menjador ens anunciaven que els regals ja ens esperaven al balcó. De balcons, a casa, en teníem dos, un al dormitori dels pares i un altre al menjador. El del menjador era el dels regals dels Reis, el del dormitori, el d’estendre la roba. Aquell any de 1966, vaig entrar esperitada per la porta per obrir el balcó del menjador i em vaig trobar amb un pal d’escombra. No hi havia regals. Ni un. Els pares i els padrins van encongir les espatlles. Em van dir que com que havia estat molt entremaliada, els Reis d’Orient no m’havien portat res. Vaig començar a plorar fins que el pare em va agafar de la mà. “Fes una ullada a l’altre balcó. Potser els Reis s’han equivocat...” Sí, a l’altre balcó m’esperava un tren enorme amb tota la família Telerín i una caixa de Juegos Reunidos Geyper. I en un raconet, una bosseta de cel·lofana amb carbó de sucre de la pastisseria Torres. La padrina va culpar els camells i tots ens vam fer un tip de riure. L’endemà, tal dia com avui, els de casa teníem la gran sort de poder veure i parlar amb els Reis. Ses Majestats tenien el costum d’anar al lloc on treballava el meu pare. Al Banc Hispano Americano. I els fills i filles dels treballadors, acompanyats pels familiars, rebíem un regal. El millor de tots. La nina. El meu pare era l’encarregat d’anar dient els noms dels nens. Un a un, pujàvem a la tarima on els Reis esperaven asseguts en unes butaques folrades amb tela vermella, ens asseien a la falda i, després de respondre un rosari de preguntes, ens donaven el regal. El rei Melcior, la nina, Gaspar, uns caramels, i Baltasar, una mica de carbó dolç. I després la fotografia de família amb els nostres Reis d’Orient. De tant en tant, encara em perdo remirant aquelles fotografies en blanc i negre. Que n’érem, de feliços. I d’innocents.