VIURE PER VEURE
L'illa dels Faisans
El museu de Tessé, ubicat en un antic palau episcopal, és el principal museu de la ciutat de Le Mans. En un dels espais dedicats a la pintura francesa del segle XVII hi podreu contemplar un quadre del pintor de la cort, Jacques Laumosnier, que va tenyir de negre la nostra història. Aquesta pintura a l’oli sobre tela representa la trobada de dos monarques, el castellà Felip IV i el francès Lluis XIV per signar un acord que tornava a migpartir Catalunya. El Tractat dels Pirineus. Sense que els catalans poguessin dir ni ase ni bèstia, ja veieu com això ve de lluny, els parents reials del Campechano y el Preparao van decidir que a Catalunya no li vindria d’un pam i que, per això, el comtat del Rosselló, amb el Conflent, Vallespir i Capcir, i la meitat del comptat de Cerdanya, passarien a França. Així, sense ni tan sols notificar-ho a les Corts catalanes ni als organismes catalans de govern. Òbviament, en el quadre, on cadascun dels personatges tenen noms i cognoms, també hi son retratats els botiflers de costum que sempre han sovintejat en les nacions derrotades. Pasqual d’Aragó, nascut a Mataró i membre de la família dels Cardona, n’és un d’aquests. L’altre, en Guillem de Montcada, Marquès d’Aitona, un noble català de dalt a baix. La trobada familiar d’aquesta tropa es va celebrar a l’illa dels Faisans (es tracta d’un petit illot situat entre Hondarribia i Irún. El condomini més petit del món, gestionat durant sis mesos per Espanya i els altres sis per França), un nom ben curiós degut a una errada de traducció del francès per part d’algun castellà maldestre. Ningú dels que van assistir en aquella trobada familiar dels Borbons, on la sang es barreja potinerament, i després passa el que passa, i on els monarques de sabata fina i mudats de vint-i-un botons, pagats amb les nostres suors, juguen amb la infinita paciència del poble mesell i atemorit, es podia arribar a imaginar que tres-cents seixanta anys després, la ciutat de Perpinyà, capital del comtat de Rosselló i del regne de Mallorca i segona del Principat, tornaria a plantar cara, a demostrar cridant alt i fort que França, amb tota la seva grandeur, xovinisme i malgrat no haver signat encara la Carta europea de les llengües minoritzades, no ha pogut evitar que s’hi segueixi parlant la llengua que ells, els Borbó, van prohibir.