Lleida, la bruta

Em dol haver d’intitular un article on acompanyo el nom de la meva ciutat amb un mot que adjectiva el subjecte de manca de neteja. Les veritats dolen quan, apel·lant a una realitat demostrable, et veus obligada a definir negativament allò que estimes. Assenyalar els defectes amb el dit es fa feixuc quan es tracta de mostrar les mancances d’una ciutat que és la teva, que et pertany i que voldries, que desitjaries, que fos el mirall d’altres. Que fos, per dir-ho així, l’enveja d’aquells que durant unes hores o uns dies l’han triat per fer parada i fonda. Cada vegada que ho intentem, la prova del cotó s’enfonsa davant d’una mar de brutícia que senyoreja descaradament els carrers i les places, mentre els vianants ens veiem obligats a sortejar tota mena de residus que llencen els mancats de civisme i els que en tenen la responsabilitat pública no recullen. Hi ha coses a la vida que no són possibles i, per tant, davant del que no pot ésser no paga la pena trencar-s’hi el cap. Però és aquest un exemple d’impossibilitat? Analitzem detingudament el problema. Fredament. Posant tots els elements damunt la taula. Destriem els pertorbadors d’aquells que contribueixen positivament al bon nom de la ciutat. Separats uns i altres, on situaríeu els incívics? I els responsables municipals? I els que han de tenir cura de la neteja? De ben segur que aquests tres col·lectius farien cap al mateix contenidor, quedant a l’altre la bona gent, la que compleix amb les seves obligacions cíviques, la que sempre té cura de no llençar ni un insignificant paper a terra. Mentre creuo el pont de la universitat procurant no aixafar el vòmit, ressec gràcies a les ventades i que fa una setmana algú va abocar damunt les rajoles, un parell de cigonyes sobrevolen el meu cap virant les ales en direcció a la catedral nova. Una duu al bec una bossa gegant de plàstic i l’altra un bocí de cartró de color verd que, de ben segur, els servirà per refer els seus nius, desmanyotats per les fortes ventades d’aquests darrers dies. Potser sí que el pressupost municipal no allargui per obres faraòniques. De fet ningú no n’espera gran cosa davant d’un discurs esgotador que em recorda un dels monòlegs d’en Capri amb allò de no hi ha diners! No hi ha diners! Però per endreçar una mica la ciutat perquè no ens caigui a tots plegats la cara de vergonya, tampoc?