#buidemlesllibreries

La setmana passada Lleida presentava Generación 1974 (Pagès Editors. 2020), la darrera novel·la de l’amic Joan Cal. Al Saló de Plens, ple de gom a gom, es notava l’orgull d’una ciutat i d’un territori que sempre han pogut presumir de tenir un bon grapat de lletraferits i lletraferides del que ara se’n diu “de quilòmetre zero”. Literatura de proximitat que caldria consumir molt més. (I no ho dic pas per allò de mirar-se el melic, sinó per la qualitat del producte literari, que costa sang i suor de vendre enfront l’allau mediàtic i uniformitzador dels mitjans). En un moment donat, el Paer en cap va deixar anar una frase demolidora que jo vaig rebre asseguda a la cinquena filera, al costat del benvolgut Correal, intentant dissimular el neguit que de sobte em sacsejava el cos. “Qui sap si aquesta serà la darrera presentació que podem fer.” El coronavirus planava damunt dels nostres caps i en Miquel Pueyo n’era ben conscient. Vaig visualitzar el meu llibre, L’origen del pecat (Pagès Editors. 2020), tot just sortit del forn, i gairebé vaig pregar en veu alta. La presentació del dia 25 penjava, per tant, d’un fil. Ara mateix, quan escric aquestes ratlles, el fil s’ha trencat i les meves pors s’han confirmat. Mentre les perruqueries i les tintoreries restaran incomprensiblement obertes per ordre dels que no tenen res al cap, les llibreries han hagut d’abaixar la persiana. Les llibreries potser, sí però els llibres mai no tanquen. I aquest és el nostre consol. La iniciativa de la periodista Anna Guitart, que amb el hashtag #buidemlesllibreries pretén animar a la lectura en temps de pandèmia, ha estat una bona dosi d’adrenalina per a les que, com jo mateixa, se’ns havia començat a accelerar el pols amb el que farem a partir d’ara. Potser la dita “Hi ha més dies que llonganisses” ens ajudarà a recordar que els llibres poden ser eterns si la seva lectura també ho és. Res no mor mentre sigui llegit. M’emociona passar els dits per damunt del llom dels meus llibres i notar com respiren. Saber que estan vius. Ells em diuen que sabran esperar a ser presentats davant de familiars, amics, coneguts i saludats. No és això el més important, em recorden els personatges que s’obren pas entre els seus fulls. Volem ser llegits. Només això. I és aquest “només” el nostre univers de referència. Que ens coneguin. Ser estimats. Que s’enamorin de la història que protagonitzem. Això, i res més, és l’únic que ens importa. Escriure per a ser llegits.