Confin@ts

Si m’ho haguessin proposat fa uns mesos, hauria botejat d’alegria. Un fotimer de dies a casa, tancada, amb el rebost a vessar de xocolata negra i sense que ningú m’emprenyi. Temps per a fer el que em vingui de gust. Per llegir la pila de llibres que es van amuntegant per tots els racons de casa, temps per rellegir, temps per escriure, temps per cuinar sense presses, per fer una bona i llarga migdiada, temps fins i tot per badar, per no fer res de res. Temps. Un valor en alça. Sense haver de mirar de reüll el rellotge com si fos el conillet de l’Alícia al país de les meravelles; tothora amb l’ai al cor perquè arribo tard, arribo tard. Poder suprimir totes les obligacions de l’agenda del mòbil en un atac incontrolat d’entusiasme adolescent. Quin plaer. El primer dia, el segon, el tercer i així anar deixant passar les hores... menjant, llegint, escrivint, cuinant i badant. Relaxada. Dins d’un bany maria. Envoltada per una zona de confort. El paradís perdut que, finalment, vaig arribar a creure que havia retrobat. I ahir, justament ahir, vaig caure tota llarga a terra quan, de cop i volta, se’m va ocórrer pensar. I això de pensar és un esport de risc, creieu-me. Fareu santament si us ho podeu estalviar. Tenir temps per pensar et porta inevitablement a la reflexió, a les perverses i malèfiques conclusions i –aquí sí que s’esdevé la tragèdia– que la realitat, indomable, t’esclati enmig dels morros. La vida diària, rutinària, monòtona, és un antídot infal·lible per anar abandonant el vici d’exercir aquesta perversitat humana. Una vegada el cul em va tocar a terra, vaig despertar-me del somni. Estava atrapada. Captiva dins una gàbia per imperatiu legal. Confinada. I m’he ensopit. Suposo que l’acumulació de xocolata negra, digerida de manera compulsiva, haurà contribuït a l’ensopiment. Un estat d’ànim que no aconsegueixo superar. Convertida en una cadernera engabiada he hagut de moure cel i terra per trobar un miracle que em curés, que m’ajudés a no pensar. I l’he trobat! Instagram, Twiter, Facebook i no sé quantes coses és la teràpia que necessitava. Ara ja no penso. Més aviat asseguraria que he desaprès. I ho confesso públicament: veig sèries! Engoleixo temporades i més temporades amb la boca plena de crispetes.

Mea culpa, mea culpa, mea gran culpa. Espero i desitjo que, quan passi aquest malson, em pugui refer de tanta estupidesa acumulada.