Temps perdut/retrobat

Proust tenia raó: “Potser la immobilitat de les coses que ens envolten els és imposada per la nostra certesa que són aquestes i no d’altres, per la immobilitat del nostre pensament davant seu.” Rellegir-lo és com anar traient capes d’una ceba, un entramat de vivències petites, d’il·lusions i desil·lusions reals o imaginades, descrites d’una tirallonga de conceptes i expressions magnífiques, sense que, en cap moment, es perdi el fil dels seus pensaments que, intencionadament, pretén compartir. Ara que ja ens sabem ignorants del nostre futur més immediat i tal vegada també del llunyà, la incertesa comença a esdevenir el pitjor dels nostres enemics compartits. Per molt que donem tombs i retombs, a cada minut que passa anem perdent musculatura i cadascú es refugia en el seu paradís particular, amb el convenciment que ben aviat les portes del malson seran segellades, per obrir-se les feineres de bat a bat. Tancada a casa, entre quatre parets que es van encongint al més pur estil del thriller psicològic La habitación de Fermat, dels directors Piedrahita i Sopeña, em desespero pensant en el que podria fer i no faig perquè la mandra m’està calant els ossos. Com la pluja fina. Sense adonar-me’n. Perquè tot ja em cansa. Tot menys la lectura. He intentat escriure i les mans se’m queden clavades damunt del teclat. Em pregunto què podria escriure més enllà de l’angoixa de no saber què, ni quan, ni com. Un virus em regala temps i jo no sé què fer amb aquest tresor que sempre havia cobejat. Potser perquè es tracta d’un regal matusserament embolicat. Enverinat. El “fer” s’ha anat convertint en “faré”. Del present al futur. D’un temps verbal a un altre en què tot penja d’un estenedor mal girbat. En el retrobament, en Proust, en parla del Temps. I ho fa amb lletres majúscules. Sovint, el retrobament no és altra cosa que tornar a caminar pels indrets de sempre i que, tanmateix, hem oblidat. En la composició fotogràfica Pintura i representació (col·lecció Laboratorios Salvat), d’en Perejaume, unes solitàries butaques de teatre enmig d’una terra tosca, desèrtica, són com un interrogant que em colpeja directament a la boca de l’estómac. I la cultura? L’aconseguirem salvar després d’aquesta malvestat? O la mort ja li rondava abans de tot plegat? Enyoro els museus, les llibreries, les biblioteques, els teatres, cinemes i tot allò que a poc a poc se’ns desfà a les mans. Com la sorra de les platges d’artifici.