L'amor durant el coronavirus

M’ho van preguntar durant una recent entrevista. Escriuràs una novel·la d’aquesta etapa de confinament? La resposta va ser una negació rotunda, contundent. No. De cap de les maneres. Crec que el mal regust de boca que ens deixarà a la memòria a tots plegats farà que ningú de nosaltres en torni a voler saber res més. No crec que en surti cap història d’amor ni de desamor, d’aquesta pandèmia que, d’altra banda, se’ns menjarà la poca llibertat que encara restava sense vigilància. Estic convençuda que passarà sense pena ni glòria literària i tallarà de soca-rel l’estel d’epidèmies com el còlera, la pesta o la grip espanyola, que van inspirar de Boccaccio a Pla. Aquests dies he rellegit una novel·la titulada Dernières lettres de deux amants de Barcelone. Es va publicar a París l’any 1822 i fou escrita per dos autors francesos, Hyacinthe de Latouche i François L’Héritier, que ja havien escrit anteriorment altres llibres en col·laboració. L’obra, entretinguda i amena, és una història d’amor en forma epistolar, i les desgràcies dels protagonistes les trobarem reproduïdes també a les memòries d’Alexandre Dumas o a El Gitano, de Sue. En Joan Perucho ens recorda que Balzac descriu Mme. De Borgetin, aquesta Emma Bovary avant la lettre: “Elle ira mourir de la fièvre jaune à Barcelone”, afegint una dosi de dramatisme lacrimogen que impregna el text fins al punt que una munió de poetes s’hi apuntaren amb entusiasme. Aquella epidèmia de febre groga fou devastadora. Les inscripcions funeràries al cementiri del Poblenou en donen fe. Les autoritats sanitàries no la pogueren aturar, que ben aviat s’estengué per tot Catalunya. Va causar unes 20.000 víctimes abans de desaparèixer amb l’arribada dels primers freds, al desembre. Davant la importància de l’epidèmia, el govern francès determinà el tancament de la frontera amb un cordó sanitari de 15.000 homes desplegats d’Hendaia a Cervera de la Marenda i el ministre d’interior francès envià metges per estudiar la malaltia. Alguns, com el doctor Mazet, van morir consumits per la febre groga, assistit per les germanes de la caritat. En homenatge als metges i al personal sanitari que s’hi van deixar la pell, s’erigí un monument funerari al cementiri del Poblenou (l’únic que hi havia a la ciutat en aquella època). Ara potser no cal cenotafis sepulcrals ni, potser, aplaudiments de bona fe. Simplement un sou digne per a uns i unes professionals de primer nivell.