D'un Sant Jordi a un altre

El proper dijous. L’esperava amb candeletes. Fins i tot ja havia rumiat la roba de mudar que lluiria per gaudir d’un dia únic. Amb el mateix delit i impaciència que les editorials, llibreries i la gent que, com jo mateixa, escriu per ser llegida. Els records que m’arriben de l’ombra extensa de les xarxes socials com Facebook, que mercadegen amb les nostres dades que els entreguem gratuïtament, em retornen imatges i moments d’ara fa un any, signant llibres envoltada de lectors i lectores que m’esmenten títols anteriors, que em fan reviure personatges oblidats i paràgrafs que els van emocionar. Les encapçalen amb un títol amanit: els teus records. Em deuen creure desmemoriada i per això el sistema em serveix fins i tot un àlbum musical que encara m’emprenya més. Però cal navegar amb les eines d’allò que en Chaplin va batejar com a Temps moderns. Si en aquella gran pel·lícula, l’època de la Gran Depressió, cap mortal no va poder quedar al marge de la industrialització i la producció en cadena, en aquesta nostra, ens resulta gairebé impossible sordejar davant dels cants de sirena de les fantàstiques finestres que ens regalen (amb un desigual quid pro quo) una tecnologia precisa i acurada que ens és imprescindible si és que volem estar al mercat. Aquests dies de confinament hem pogut comprovar fins a quin punt ens hem convertit en els seus esclaus. Ens hem pogut comunicar i interactuar gràcies al gran ull que tot ho veu. Que tot ho espia. La màgia irresistible d’internet. I encara li restem agraïts. Perquè és gràcies als “temps moderns” que hem pogut veure els somriures dels que estimem i ens estimen. Sense adonar-nos com n’és de senzill modificar la nostra voluntat. En el capítol El món de la seguretat, del llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu, l’escriptor Stefan Zweig ens transmet la seva angoixa davant d’un govern que el volia captiu. “Constantment t’havies de sotmetre a les exigències de l’Estat (...) per més aferrissadament que te’n defensessis; t’arrabassava, irresistiblement.” Deia que escrivim per ser llegits. Els nostres llibres, prenyats de ficció i realitat, pretenen acomplir el precepte marcat per Joan Fuster. “El llibre és una màquina de pensar.” Que passeu un bon primer Sant Jordi a casa. Enguany en podrem gaudir un segon i, amb molt d’enyor, ens abraçarem fins que el cos ens digui prou.